La cita era per berenar a l'Hotel de Mar, que ara és de Meliá, dels Escarrer vaja. «¿Recordes aquelles enravenades» diu en Jordi «d'aquells estius quan encara érem massa joves per anar a lligar estrangeres i ens havíem de conformar amb les nostres conegudes, a les ‘reunions' que ens muntàvem amb el pick-up que ens havien comprat els nostres pares?» «Sí, i si t'aferraves massa elles t'empenyien, tenien molta manya. El primer pic que ho vaig fer va ser amb una guiri a la platja d'Illetes, quasi era de dia i anava bastant begut, degué ser un desastre per a ella, per a mi va ser com haver nascut, el primer dia de la meva vida, tan important és el sexe quan ets jove!» «Just ara! D'aquella despreocupació ara som a unes rutines vitals, agradables però rutines. La vida... això ho deia perquè record que anant a Illetes veia com construïen aquest hotel».
En Jaume ens regala el seu saber enciclopèdico-turístic: «Va ser construït per Tomeu Buadas, de la mateixa família que uns anys abans havia recuperat l'Hotel Formentor». L'encàrrec va ser per a l'arquitecte català José Antonio Coderch de Sentmenat. Malgrat que l'autor digués que era la seva pitjor obra, l'arquitecte Pere Nicolau creu, en contra de l'opinió del seu autor, que és una de les millors obres de Coderch i un desaprofitat paradigma del que hagués pogut ser l'arquitectura turística de Balears. «No tots els hotels han tengut aquesta qualitat» comenta en Joan, «n'hi ha centenars de pèssim gust». «Va ser inaugurat pel ministre Manuel Fraga Iribarne el 1964 com l'Hotel núm. 1.000». «Recordau que Fraga demanà, a Cala Galdana de Menorca, qui hi havia construït aquell monstre, i l'amo era devora?» Qui sap si això era dins la ment del falangista Fraga quan el dia de la inauguració de l'Hotel de Mar, digué: «Confío en que la inteligencia, sensibilidad y celo, jamás escatimados en esta isla en su largo recorrido por su doctorado turístico, presidirán por mucho tiempo las horas de su futuro». Vaja! El berenar oferit per la xef Marga Coll ens redimeix dels mals averanys de l'autor dels nostres llibres de Formación del Espíritu Nacional.
«Vols dir que t'estrenares per devers Illetes?» demana en Gori. «Hi devies sentir bé?» «Perquè ho dius?» «Idò ja veuràs perquè ho dic; la tercera dona de Hugh Hefner l'editor de la revista eròtica Playboy diu a les seves memòries que el magnat prenia tanta viagra que va acabar quedant sord, no cego, sord, i no és una metàfora sinó un efecte secundari del consum excessiu d'aquesta medicina. Així i tot encara deia que preferia ser sord que no poder enravenar.»
Bé, hem de berenar o que? La carta del berenar ens avisa que emprenem «un exquisit viatge de sabors i textures de més de dues hores de duració per la gastronomia tradicional de les illes, i amb increïbles vistes a la mar. Gaudeix de l'alta cuina mallorquina amb un toc d'avantguarda, de la mà de la prestigiosa Xef Marga Coll. Fruites texturades; embotits i formatges excepcionals, etc, etc...» Bono!!!
«Jo no me puc menjar tot això» diu en Joan. «Tu deus tenir un TCA». «Un que?» «Un trastorn de la conducta alimentària!» «És el resultat de la falta d'autoestima o del fracàs en la gestió de la pressió familiar o social». «Vaja! A mi el que em fa menjar més és l'ansietat ecològica, per això del canvi climàtic i la por a una guerra mundial atòmica derivada de la guerra d'Ucraïna». «Totes aquestes coses més que derivar-les en ansietat, per molt ecològica que sigui, millor que les derivis cap al TAC, però, de menjar més!» «Encara més! Si ja pes 120 kilos!» «Idò no pensis tant!» «Eco-ansietat pel canvi climàtic? És un concepte interessant! Eco-ansietat és el que va sentir el meu fill petit quan la seva mestra li parlava del forat d'Ozó... Bé, si a això hi afegim la intel·ligència artificial, ja podem fabricar una distòpia per demà, quasi a tocar». Entra una parella que s'asseu a la taula del costat. Ell te pinta de traficant de fentanilo. Pel fil musical sona el By the waters of Babylon en la versió de Quimi Portet.