Possiblement ningú no va reparar en la coincidència. El mateix dia (12 de setembre de 2023) que l'equip de govern del Consell de Mallorca ressuscitava la insulsa Diada inventada el 1997 en ple frenesí de l'esplendorosa ‘munarquia', el Parlament aprovava el reconeixement institucional dels descendents dels jueus conversos de Mallorca. Just a les portes del Rosh Hassaná, l'emblemàtic cap d'any jueu. Casualitat o no, tot plegat, una mirada retrospectiva ens indica que reis de Mallorca i jueus medievals, antecessors dels conversos perseguits, no varen ésser mai uns companys de viatge ben avinguts. Resumiré els efectes principals. Jaume II, el 1307, ja va dur a terme expulsions de jueus al Rosselló i Montpeller (les terres continentals de la corona mallorquina), seguint el dicteri del rei Felip el Bell de França. El fill Sanç (o Sanxo), més prosaic, el 1315 va decidir confiscar-los els béns, sota el pretext d'haver comès uns misteriosos ‘crims', tan obscurs que ningú no ha pogut aclarir quins. (Només s'ha dit que perquè havien admès a l'aljama dos cristians alemanys conversos a la fe mosaica…). A continuació els feu la gràcia de commutar-los la inaudita pena per una descomunal multa col·lectiva de 95.000 lliures, una fortuna immensa que fa mal quantificar en termes actuals. L'hagueren de pagar a terminis, i no la liquidaren del tot fins a 1328. Cinc anys després Jaume III decretà una nova condemnació general, de contorns, també, esborradissos. En tot cas, els seus consellers s'havien inventat, abans, un impost aplicat exclusivament als jueus del regne, el ‘cabeçatge', que aquests (sembla que) no pagaven, per insolvència o insubordinació. Aleshores la Corona l'exigí amb efectes retroactius i les coaccions de rigor. El 1339 continuaven pagant el deute pendent. Almenys aquesta pareix ésser la seqüència, perquè les copioses sancions (la segona no quedava enrere) resten boiroses. Fins al punt de fer la impressió que del que realment es tractava era de xuclar la vaca munyidora hebrea, amb una vehemència que no tenia res a envejar a recents espolis fiscals.
Tanmateix Jaume III fiblà els fidels de la sinagoga per altres costats. Per falta d'espai prescindiré d'enumerar el piló de disposicions puntuals contràries als interessos d'una comunitat ja de per si perseguida i marginada, sotmesa tothora a insults rituals, acusacions falses i estrambòtiques, vulneracions de tots els colors i violències d'alta i baixa intensitat. Hi ha bibliografia suficient per a qui estigui interessat a conèixer amb més detall la qüestió. En tot cas no ens estranyarà saber que el 1343 els adeptes mallorquins de la Torah donaren una efusiva benvinguda a Pere el Cerimoniós, l'arxienemic de Jaume III i epidèrmic enfant terrible del mallorquinisme anticatalà amb ínfules historicistes. Mossèn Antoni Pons (1888-1976), un erudit abundant i desordenat, que va publicar un extensíssim article sobre la qüestió, més tard reconvertit en llibre (Los judíos del reino de Mallorca durante los siglos XIII y XIV, 2 vols., Miquel Font Editor, 1983), enmig d'una profusa aportació documental no exempta d'errors propis de l'autodidacte, valorà correctament la situació. Jaume III, escriu, «había vuelto las espaldas a los israelitas», de manera que el Cerimoniós es presentà a l'illa «no en calidad de conquistador, ni menos de usurpador, sinó mejor de liberador de unos súbditos esquilmados sin piedad y castigados sin consideración alguna». Efectivament, el nou monarca, tot just possessionar-se del regne, va permetre el retorn dels jueus mallorquins que se n'havien anat a Alexandria i a altres lloc prohibits (terra de ‘moros') fugint de les malvestats infringides per un rei hostil, va absoldre (ai-las!) la jueria dels deutes pendents, va anul·lar el conjunt de disposicions jaumines que tant els perjudicaven, va restituir béns confiscats, etcètera. I continuaren les mesures favorables els anys següents. El canvi de dinastia va influir ben poc sobre el conjunt de la població. Però bastant, i en sentit favorable, sobre els jueus. Fins a quin punt es combinava, en l'actuació dels reis de Mallorca, voracitat fiscal i antisemitisme donaria peu a un debat improductiu. I no val dir que tot allò «era propi del temps». No tots els governants coltellejaven d'aquella manera els súbdits jueus, si més no per interès crematístic: Jaume I i el bescantat Pere el Cerimoniós en són una mostra, a casa nostra. A vegades cal prescindir de segons quins contextos (allò d'ésser propi de l'època), sobretot quan els motius són tan evidents (o sigui, gens) com els que varen induir a concentrar jueus i matar-los, a l'horrorosa Alemanya nazi. En fi, parlar de tot això, ara, resulta políticament molt incorrecte, o no? Són fets que no s'haurien de contar. Tanmateix així varen anar les coses i així han de ser contades. La tràgica història dels jueus conversos mallorquins i els seus descendents és posterior al que explicam, és clar, i obeeix a altres circumstàncies. Però jueus medievals i xuetes moderns i contemporanis no es poden deslligar, òbviament.
Vaig llegir en aquest diari (Ultima Hora, 13/9/2023) que el proppassat dia 12 l'orador principal de la jornada afirmà, no sé amb quin grau de convicció, que amb la monarquia mallorquina es va iniciar una època daurada per a Mallorca. Tècnicament l'asseveració no té cap sentit. La facècia queda fora de qualsevol context historiogràfic recognoscible i consistent. És, només, una formulació aparentment senzilla i d'un enorme potencial engalipador. Una altra cosa, això sí, és el que han contat llibres i historiadors fraudulents, sempre apuntant dianes equivocades o fictícies. En tot cas, cap historiador amb dos dits de seny pot dir que el període va ésser idíl·lic per als hebreus mallorquins. Reivindicar els reis de Mallorca i els (descendents dels) jueus el mateix dia no deixa d'ésser una flagrant contradictio in terminis. Involuntària, segurament. Però hilarant.