Hem comprovat fa temps que cada nova moda no existeix realment fins que és convalidada, i anomenada, en el món digital, i un dels avantatges de la feta és que les noves, o renovades, formes de censura ho tenen un xic més difícil que temps enrere. La impremta ja suposà un primer cop a la mania que tenen alguns fanàtics a la difusió del pensament, i gràcies als déus el món digital suposarà en poc temps, si tot va com ha d'anar, un obstacle definitiu. Aquesta gent que han començat a retirar llibres de les biblioteques, com ha passat a Borriana i passarà a d'altres llocs, no han tingut els pebrots de cremar-los, com s'havia fet sempre i, tal com pinta el panorama, per què no veure-hi un cert avanç? (A part, hom suposa que aquests llibres de títols tan perillosos com ara Tinc dos pares o Tinc dues mares hauran estat senzillament retirats dels prestatges i convenientment emmagatzemats, fins que hi torni o arribi la Il·lustració a la vila, perquè la destrucció de la propietat pública deu ser encara un obstacle legal, no?).
O sigui que, posats a veure la botella mig plena, reconeguem els avanços de l'arsenal tècnic que tenim i aprofitem el poder que neix dels teclats. Aquests llibres que han estat censurats corren i volen per la xarxa sense més límits que la destresa digital dels qui vulguin llegir-los, i si ningú no ha d'explicar gaires habilitats als adolescents, per passejar per la xarxa, sumem-hi la bona nova que els nins cada dia arriben abans al món digital. Censurar un llibre, del contingut que sigui, sonarà aviat tan estrafolari com aquell puritanisme digital de trenta anys enrere que pretenia prohibir les compres a Internet els diumenges, i mentrestant quedem-nos amb la consolació inclosa en el fet que els noms dels censors ja van multiplicant-se a la xarxa amb tanta fruïció com els títols dels llibres censurats. Tanmateix, cal recordar que aquesta estratègia trumpiana és igualment coneixedora en el món analògic com en el digital: Trump mantenia una hipòcrita aliança amb els grups ultrafonamentalistes mentre festejava estrelles del porno, la típica i irònica maniobra de defensa de la llibertat per amagar la moda de l'intervencionisme moral més malaltís.