Glorificam el patiment laboral. Lloam a qui es romp les banyes, però la vida en realitat té poc a retornar. I els caps, menys.
Romantitzam la precarització fins a l'extrem, perquè en la competició diària, qui més explotat està és qui té més dret a queixar-se. Potser, ho feim perquè si som grans màrtirs de la realitat que ens envolta, l'existència ens ho compensarà per altres costats. I ens ho hauria de compensar, però la realitat és que el karma no existeix i que el món està ple de caps de fava. La realitat és que la gent es deixa la pell a canvi de desdeny i maltractament per part de caps inútils i egòlatres.
L'esforç a la vida el posaré a allò que estim, que val la pena, que vull cuidar. A mi m'ha costat d'entendre, però la feina és feina, els caps són imbècils i l'empresa no l'heretaràs tu.