Llums i ombres de la temporada turística, es titulava un editorial de Ultima Hora, després hi llegia l'entrevista amb un petit hoteler d'Illetes i quan li preguntaven si hi havia saturació, responia, com tots, que sí, que era puntual, en el temps i en llocs assenyalats i donava la culpa al turisme residencial de pisos, cases i xalets. El que per a uns era bo –participar dels beneficis del turisme, donar vida a foravila, incentivar els petits negocis locals...– per a uns altres tenien la culpa de quasi tot. Qui en té la culpa? Es demanava Miquel Molina. Els hotelers, solen ser els dolents de la història per a la majoria de gent, queixosa de l'excés de turisme dels darrers anys, els hotelers, es diu, són personatges que acumulen riquesa i se'n duen els guanys a invertir fora de Mallorca, que és munyida fins a l'exhauriment, i a més són, a la vegada, responsables i sofridors del turisme d'excessos que darrerament volen canviar de localització: renous, sempentes, delictes... provocant la maduresa i la senectut dels espais turístics ocupats.
Ja el suplement ‘Dinero' de La Vanguardia estava dedicat a això: ‘Turistes, odiats però rentables'. Un sector que genera 160.000 milions d'euros, un 13 % del PIB de l'Estat Espanyol no és una qüestió banal, sinó que toca els mecanismes més delicats de la generació de treball, malgrat sia de baixa qualificació. El turisme, després de la pandèmia, s'ha regenerat de manera explosiva. La venguda de visitants i la despesa turística encara pot pujar més, malgrat l'alça dels preus, degut a la fortalesa demostrada per la demanda. En definitiva, som on érem: el turisme és valorat com un dels gran motors econòmics i criticat per la seva baixa productivitat i pels seus impactes negatius sobre la societat i el medi ambient. Això per al turisme hoteler, però, i per al turisme residencial? El que usa Airbnb o plataformes similars? Els habitatges turístics suposen menys de l'1% del parc residencial, però tensionen el mercat immobiliari i, per als hotelers, el mercat turístic. Incrementen el preu de l'habitatge i generen problemes amb els veïnats, a qualsevol punt de l'Estat, és un fenomen que s'ha generalitzat a tot el món, la gentrificació té una pota dels habitatges turístics residencials, que provoquen la pèrdua del sentit de la ruralia i la idiosincràsia dels barris tradicionals, siguin legals, o il·legals, que n'hi ha molts, sobretot a les ciutats. Aquest tipus de turisme gasta el 80 % del seu pressupost en compres a supermercats, restaurants, oci i cultura i un 20 % és queda per al propietari de l'habitatge i els intermediaris, essent per tant un dinamitzador de moltes funcions del territori.
Però quan es produeixen disfuncions generalitzades, com és el cas del que succeïx als centres històrics de les ciutats, es culpa al turista de que de cada pic siguin més inhabitables i que provoquin la fuita o expulsió dels residents tradicionals. No es sol culpar als propietaris, des d'un senzill posseïdor d'un habitatge sol fins als opacs fons voltors d'inversió immobiliària. A Barcelona, Nova York, Londres, Paris, Venècia, Florència, Lisboa, San Sebastià, Màlaga, Palma... i m'atur aquí, però la llista es immensa, molts dels seus ciutadans manifesten fòbia i miren de fugir de la marabunta de turistes i els seus efectes col·laterals. Per moltes solucions diversificadores que s'intentin cap igualarà la rendibilitat del lloguer turístic, ni als qui estan disposat a pagar barbaritats pels negocis subsidiaris i pels pisos als centres de les ciutats. I les perifèries urbanes? Encara no tenen suficient atractiu per a la deslocalització comercial, i no en parlem de la cultural. En definitiva, els qui volen minimitzar aquestes problemàtiques, hotelers i governants, no entenen que darrera les pintades de ‘Fora turistes!!' es mouen mecanismes molt més profunds que la voluntat expressada per un jovenet amb un spray, embrutant una paret venerable d'un centre històric urbà.