La democràcia parlamentària es fonamenta en el diàleg i el pacte, encara que sovint sembla que la cultura espanyola no ho acaba d'assimilar. La idea de governs plurals o sustentats per majories complexes, fruit d'acords amb forces territorials, costen de pair, i tendeixen a ser vist com una mena de xantatge per la ideologia que sustenta l'Estat. Tant se val si les reivindicacions són purament autonomistes i constitucionals com si no, l'actitud de rebuig sempre és la mateixa. En aquest sentit, un té la sensació de viure el dia de la marmota. S'ha d'investir un nou president i els perifèrics negocien bàsicament tres coses: les transferències competencials d'uns estatuts que, quaranta anys després, encara no s'han culminat; un finançament just per poder atendre les demandes de la ciutadania; i les inversions estatals que es consideren estratègiques. Els pactes se signen, s'investeix el president, i els acords esdevenen majoritàriament paper banyat... i torna a començar amb el dia de la marmota la següent legislatura.
Jo crec que tots estam cansats d'aquest cercle viciós entre els que no s'acaben de creure això de l'Espanya plural o la rebutgen de manera evident, i els que reivindiquen per als seus països autonòmics un poder polític real que s'ajusti al que consideren que es va pactar quan s'establiren les regles del joc del Règim del 78. El cas català, on l'autonomisme ha mudat a independentisme, com a conseqüència d'una frustració permanent en la seva relació amb l'Estat, hauria d'encendre totes les alarmes. No per perseverar en la repressió, que a la llarga no fa més que alimentar la voluntat de secessió, sinó per acabar amb un joc que ja no dóna més de si.
Si es vol salvar l'Estat autonòmic, aquesta investidura no pot ser com les altres, PSOE i PP, com a partits sistèmics, han d'assumir que no es poden repetir els esquemes del passat i que s'ha de donar una passa endavant. L'Estat no ha de tenir por de resoldre les demandes històriques de la seva plurinacionalitat d'una manera clara i definitiva. No fer-ho, no comportarà més que allargar una agonia que, tard o d'hora, tendrà les seves conseqüències irreversibles.
I en tot aquest embolic, ara que tenim diputat territorial: Hi ha una agenda balear real?