Acabam de viure una campanya electoral, qualificada per molts com «aspra»; els qui la feren se senten satisfets i els que la patiren se senten empatxats. Aquesta campanya condueix a dues conclusions: una, hi ha gent que no sap viure sense fer-se un enemic; dues, hi ha gent que no sap viure sense la convicció que té enemics.
Els dos tipus de gent necessiten, com un ferrer el carbó, agitació, enfrontament i bronca; tant en l'hemicicle com en campanya, psicològicament, més que oponents, són coincidents: els dos prefereixen una brega a un pastís.
Quelcom semblant es pot dir del tema del problema. També és considerable el grup dels qui no són capaços de viure més de vint-i-quatre hores seguides sense covar un problema. Si no en té de reals, els imagina amb gran plaer; si en té de reals, els cultiva com si fossin roserets de roses blanques. Pot fer anys que el subjecte no et conta un èxit, però cada dia, quan et troba, t'escomet amb un «no saps tu el problema que jo tenc». Són subjectes que es dediquen a posar pals a les rodes i a trobar ossos en el lleu; prefereixen un problema a una solució.
Es pot viure sense enemics? Sense enemics reals, no es pot viure; sense enemics ficticis, sí. I sense problemes? Sense els reals, no; sense els inventats, sí.