Record de nin, als jocs de carrer, el gust o mania que teníem, pràcticament tots els de la mateixa edat, de fer caure companys; era el que nomenaven «fer la traveta» que no era altra cosa que posar una cama encreuada amb la d'un altre que caminava, per fer-lo caure a terra. Això no estava bé. Quan ja de gran he fet caure malament a algú, m'he avergonyit de la feta i penedit.
Tota una altra cosa de fer caure tu a algú és que tu a algú no li caiguis bé; aquesta és tota una altra història. En la vida adulta, tots solem començar amb voluntat d'agradar, requerir l'aplaudiment, guanyar prestigi, etc, etc., totes les etcèteres a favor del nostre «ego» personal. Supòs que això no sempre és negatiu i pot esdevenir un estímul per arribar a la bona fama; la voluntat pot ser legítima, però és inútil. Si arribes un dia a comandar - i alguns ara comencen a comandar -, un minut després de la primera decisió que agafis, ja tendràs uns des-contents. Caure malament a alguns entra en el sou del qui té a la mà un bastó de comandament. En la vida, he hagut d'aprendre les dues coses: a no fer caure malament a altres, i que cap persona nada em privi de bon humor just pel fet de no haver-li caigut bé.