Els actors de la Transició política espanyola i els apòstols de la democràcia no eren ni àngels ni éssers perfectes, ni puritans. Tampoc la Constitució no es consensuà fitxant un text intemporal. En aquella circumstància, sortosament, i després de dècades de patiment, es trobà el lloc ideal on col·locar Déu i un cert consens sobre els materials que convenien per construir un futur en llibertat. Sense cultura democràtica s'inicià un trajecte desconegut que semblava senzill i lliure d'efectes secundaris. La cultura política de la segona meitat del segle XX, fonamentada en el consens sorgit després de la Segona Guerra mundial, garantia horitzons i esperances. Dècades després es constata que mentre s'ha navegat impulsats per remers formats en les escoles de civilització i la modernitat, la democràcia ha assolit fites rellevants, però no hem avançat suficientment ni garantit que la historia no reculi i deixi de ser pendular. L'exèrcit de pau de la democràcia té un component idealista com a principal fortalesa, la qual cosa no sempre l'afavoreix allò que està per venir.
No obstant això, tot indica que som part d'una realitat política en la qual hi predominen els esperits intransigents. Els ciutadans en conjunt mereixen un respecte màxim, però també haurem de convenir que necessiten formació i disciplina per anar avançant en aquesta llarga i inacabada escalada que condueix a metes sublims. Els populismes reconcentren les energies i un nacionalisme premodern domina els paisatges polítics, per això mateix ens adonam que vivim a un país que fa ostentació i viu damunt l'esquena de les seves debilitats, segurament perquè se sent còmode trepitjant fang i esquitxant. Un moment determinat es generà l'oportunitat de ser lliures, tot imaginant que mai més no tornarem a invocar les cadenes ni la maligna inquisició. Tanmateix, no convé tampoc autoflagel·lar-nos en excés. La democràcia –entesa con el govern de la complexitat– està passant per una mala temporada i necessita esser pastada de bell nou si no vol sucumbir. En aquest moment, especialment delicat, la història experimenta un procés de desfiguració i d'erosió dels seus fonaments com a conseqüència de la globalització econòmica, el poder de les grans empreses, la tecnopolítica i el populisme, com manifestava recentment Jordi Picó. Ara es menester gestionar la por, prendre consciència del pes de l'odi en la cultura de la fractura, treballar idees, i actualitzar espais de diàleg i d'entesa entre distints no distants. La democràcia està ferida, abans de que entri en procés terminal convé fer autocrítica i, si cal, reinventar-la.