Arribat l'instant de la derrota de les esquerres, un eixam d'articulistes es varen llançar contra allò que, comptat i debatut, acaba sent la llibertat d'expressió. Són persones per a les quals, més enllà del recompte de vots, no hi ha salvació: el derrotat és desterrat a uns espais estèrils on res no pot créixer, començant pels drets. És la seva una visió del món reduïda dràsticament, creuen que així fan més noble i gloriosa la victòria dels seus. En la condició de silenci imposat s'hi troben persones de pensament una mica més ample, persones que saben que un recompte té el significat que té, que és molt, moltíssim, però que no abasta més que una part de la veritat.
Si els havíeu escoltat atentament durant la campanya, la seva reacció inquisitorial no us estranyarà tant. L'odi que destil·laven ja anunciava el present. L'autoritarisme es fa més agressiu quan se li obren les portes i les finestres del poder. La virulència de la seva reacció postelectoral té sovint molt a veure amb maniobres d'aproximació als nous poders, amb l'esperança d'obtenir-ne prebenda mitjançant la involució de la simonia.
No podem dir que aquest fenomen estigui ancorat al nostre país de manera que el faci únic, però sí que el nostre país no es queda enrere. Qualsevol que aquests dies hagi obert un diari més o menys de dretes o simplement esburbat, que són quasi tots; o que hagi fet atenció a les ràdios més conegudes, haurà pogut observar que ja se'ns diu que hauríem d'aprendre a callar. La idea que tenen de la democràcia és la d'un sistema polític generós amb els vencedors i molt reservat en el reconeixement dels drets dels vençuts.
Aquestes actituds anuncien un temps perdut per a la conciliació i l'harmonia. Com és natural, aquestes previsions no afecten tothom d'igual manera. Hi ha molta gent de dreta que no vol ni pot renunciar a les seves idees ni a les seves connexions amigables amb persones d'esquerra: tots en tenim exemples, que vivim amb intensitat i un goig molt especial. Però sabem, uns i altres, que aquesta mena de relació podria ser vista, aviat, com una mostra de relacions perilloses. Posat que, com diu Armengol, hi ha una dreta extrema i una extrema dreta, és difícil que es recompongui el panorama.