Els meus escassos viatges a Madrid, gairebé tots per qüestions laborals, han resultat sempre inoblidables pel seu vessant feixista. N'he sortit sempre escaldat de les meves visites obligades a la capital de l'imperi espanyol. No vull dir que Madrid sigui un poble fatxa, però el seu clima polític i cultural ho és. A Madrid, jo sempre hi he respirat un aire espès i amb olor de carn de vedella bullida, condimentada amb espècies asfixiants. Recordo la primera vegada que hi vaig anar, a principis dels anys seixanta: de cada casa i de cada escala de veïns sortia un baf irrespirable que a mi se'm va fer fastigós. És cert. Era tan diferent d'aquell clima rural mallorquí que jo coneixia, amb perfum de fonoll, farigola i romaní!
Els records negatius de la nostra adolescència son els més difícils d'exterminar. Aquelles desagradables experiències han persistit fins el dia d'avui. En l'aspecte polític, s'han incrementat. El centralisme feixista de Madrid s'ha dilatat. La ciutat on viu la presidenta Ayuso ho xucla tot. Tot és seu. «¡España es Madrid y Madrid es España!», fa anys que pregona aquesta senyora. Tots els grans diaris fatxes són a Madrid, totes les autopistes van a parar a Madrid, tots els ferrocarrils surten de Madrid. A Madrid es parla l'única llengua de domini oficial de la Pàtria. Todo por la Patria. Madrid ens vol convertir a tots en xulapos i manolas. Mon pare ja ho deia fa gairebé un segle: «Madrid per esser Madrid quan fa calor no hi fa fred». Això no passa enlloc més del món.
Hauríem de riure si tot plegat no fes molta plorera. El pitjor és que molta gent de casa nostra es vol emmirallar amb el tarannà ranci de Madrid. Ara mateix estic suant quan escric això, i penso tot el que he viscut i patit per causa d'aquest centralisme feixista madrileny. I no veig que cap partit polític nostre porti en el seu programa electoral cap projecte seriós per allunyar-nos d'ell. No hi ha dubte de que per aquí, en general, som uns pobres desgraciats.