El govern francès, sempre guia i far de la Il·lustració i el progrés (no com d’altres, i qui s’hi vegi esmentat ja sabrà cap on mirar...) prepara una llei per regular l’activitat dels influencers, i cal aplaudir-ho. Aquí encara no ha triomfat el mot ‘influenciador, -a’, entès com la persona que té gran influència mediàtica per la seva activitat i popularitat a la web o les xarxes socials, però a França (altre senyal que van per davant) ja parlen d’influvoleurs, l’híbrid d’influencer i voleur (lladre) per avisar que sovint les promocions i consells que ofereixen aquests individus no són pas desinteressats sinó el producte ben elaborat per empreses i creadors de continguts digitals amb la intenció de comercialitzar algun producte i/o estendre alguna idea. I la llei encalça que, igual que en el món no digital, les elaboracions publicitàries dels influencers es distingeixin de la informació, que s’avisi si les imatges han estat retocades, es reguli l’accés dels menors a alguns continguts (difícil!) i s’implanti un sistema de denúncia i resolució dels missatges potencialment o efectivament fraudulents.
Sona bé, el recel estatal és comprensible i l’objectiu prou il·lustrat, però hi falta quelcom essencial. La llei prevista hauria d’evitar que els influencers facin el ridícul, o si més no que en els molts casos en què ho fan en treguin algun profit, ni que sigui mínim. És del tot just. Influencers o habitants de Mongòlia o de la Xina Popular, tot aquest personal que fa fotos als plats d’un restaurant ordinari (o que retraten el que mengen a la taula del costat...), o els que demanen menjar de franc a canvi de la suposada promoció que faran del lloc, o es fan fotos davant del cotxe d’un altre, o a un cementiri o mentre es depilen, i per descomptat els que cauen o es maten per retratar-se a un lloc perillós i/o prohibit, o els que promocionen llibres falsos o que no han llegit, o aquesta jove que es queixa perquè a la Sagrada Família fan obres o recomana beure aigua calenta per guarir el coronavirus (són exemples reals), tota aquesta gent mereixen una compensació per les bones estones i les rialles que ens proporcionen. I això no ho pot oblidar un estat tan ponderat com el francès.