Apartir d'ara, els catalans tenim prohibit fer truites franceses amb ceba, patates i sal i oli catalans. El Govern de la Republique Française ha prohibit als municipis de la Catalunya Nord fer el seus plens en la llengua pròpia, que casualment és la catalana. Quin terrorífic virus, endimoniat i contagiós, tenim els catalans que a França i a Espanya provoqui tanta por? És fàcil de contestar aquesta pregunta: la nostra parla. La nostra llengua mil·lenària és, pel que es veu i genèticament, innoble i perversa per els espanyols i els francesos. Dir ‘Bon dia', en comptes de dir ‘Bon jour' o ‘Buenos días' els provoca bilis negra i llagues d'estomac. És per aquest motiu que cal anorrear-nos políticament i lingüísticament. Taurons depredadors, com ja els vaig qualificar en públic fa poc!
La seva cara dura i la seva cara al sol permanent els permet fer de nosaltres un poble marginat sense llengua pròpia ni cultura social ni civil. Ens volen agenollats o desapareguts del mapa. Però, i Europa? Què diu Europa? On és Europa, l'Europa que ha de garantir els nostres drets fonamentals, polítics i administratius? Existeix Europa? On s'amaga Europa quan contempla tanta auto-violència? La garantia europea també ens està fallant, ens traeix en allò més sagrat i més digne de tots nosaltres. Sembla que tots aquests castellans i borbònics, franxuters, puguin perpetrar contra les nostres senyes d'identitat tots els seus malèfics odis. Em pregunto si és cert que estem vivint en ple segle XXI. No m'ho sembla. No oblidem que l'ingredient principal de la truita francesa són els ous, i els catalans –i sobretot les catalanes– en tenim a balquena i de la millor qualitat. No s'ho imaginen, però els hi ho farem pagar com l'or. Ni a Madrid ni a París podran cuinar truites pacífiques, d'origen i condicions exquisides, si no adquireixen a preu equitatiu els nostres ous. N'estem fins els mateixos pebrots de violadors impunes!
La Història del dia a dia, evidentment, en pren bona nota de tot plegat.