Noèlia Llorens, de referent

Aquest abril proppassat, quatre alcaldes de la Catalunya que es troba sota domini francès han anat a judici pel fet d’utilitzar la llengua catalana en els plens municipals. La França de les llibertats, Déu meu quin sarcasme...! Altrament el Ministeri d’Universitats espanyol prepara un decret que preveu ressituar els estudis de Filologia Catalana en l’apartat de Llengües modernes i les seves literatures. En conclusió: Catalunya i les terres catalanes confronten amb dos estats amb polítiques culturals clarament colonialistes. En fi, amb aquesta afirmació soc conscient que no acabo de descobrir la bicicleta. Tanmateix, tot parlant de les contradiccions i amenaces que afecten llengua i cultura a casa nostra, massa sovint obviem un fet tan palès com és ara que els països veïns se’ns volen menjar crus. Aquest comentari té a veure amb una entrevista d’Esperança Camps a Noèlia Llorens, publicada a VilaWeb. Noèlia és valenciana, de Godella, i li riu la cara. Acaba de treure al mercat una meravella d’àlbum de cançons tradicionals, Copeo de Bocairent. Descendeix d’una família de músics, de cantaors. El pare, ja traspassat, era valencianista i conreava un anticatalanisme visceral. «Ens havia ficat al cos la por que Catalunya era el dimoni (conta Noèlia) i que venia a llevar-nos la nostra cultura per imposar la seua». En una altra entrevista, explica que els pares parlaven entre ells en valencià; però, amb els fills, en castellà. Un dels germans de Noèlia és espanyolista radical. Tanmateix, la família sencera comparteix l’amor per les tonades de la terra. A l’hora d’explicar-se aquests contrasentits, Noèlia opta per picar la cresta als poderosos. Les famílies riques es passaren al castellà, afirma, de manera que, sense explicitar-ho, ens diu que l’elecció de la llengua té a veure amb la condició social. Fet i fet, a totes les terres catalanes diem el mateix, cosa que ja els va bé als que han mogut i mouen els fils de la castellanització. A Mallorca en culpem la noblesa, l’empresariat, la burgesia turística. O carreguem el mort als terratrèmols poblacionals com els provocats per les allaus immigratòries o la turistificació. Ara bé, aquestes classes dirigents que han canviat de llengua a casa nostra, ho hauríem fet si les terres catalanes fossin un país sobirà? Posats a fer comparances: suposaria una amenaça per a les expressions culturals d’Extremadura la presència massiva de residents estrangers al seu territori? És clar que no. I recuperant el relat de Noèlia Llorens, si traslladem el perfil de la seva gent, tan identificada amb l’horta, a una família andalusa igualment enamorada de les expressions culturals pròpies, es produiria, entre els seus membres, un rebuig vehement de pertinença a l’àrea lingüística castellana o espanyola...? És improbable. Aleshores...? L’abandó dels trets identitaris obeeix a les polítiques culturals i lingüístiques uniformistes d’Espanya i, tocant a la Catalunya Nord, de França. Hem de continuar, per tant, essent paradigma de la cultura de resistència, o ens decidim a traslladar les reivindicacions de país (del país sencer) al debat polític...? No ho sé. Diguem-ho: sempre peta el fil per la part més flaca. Però, cas de continuar com ara, les generacions venidores no poden sentir-se seduïdes per un discurs reiteratiu i de sòtil baix. D’engrunes no se’n viu, se’n malviu.