Sempre m'ha cridat l'atenció la fragilitat física de Clara Ponsatí. Sembla un gorrionet. Recordo les rondaies mallorquines d'en Jordi des Recó, on els personatges més humils sempre s'acabaven convertint en els herois més destacats de totes les narracions. Clara Ponsatí simbolitza tota aquella gent d'extracció social modesta que al final acaba sortir-se'n en la seva. Ella també se'n sortirà. També se'n sortirà Laura Borràs, una altra dona, amb més volum corporal, que lluita pels drets fonamentals dels homes. Una paradoxa.
Son les dones les que avui ens marquen el camí de la llibertat col·lectiva i el de la independència personal. Jo les admiro pel seu valor i les seves fermes conviccions polítiques i humanes. Clara Ponsatí i Laura Borràs els han donat a besar el cul a la injustícia espanyola i al Govern centralista que patim des dels segles dels segles. Ja era hora que algú ho fes!
Na Clara Ponsatí i na Laura Borràs s'estan convertint en els fars polítics més brillants del nacionalisme català, i de l'independentisme dels pobles que aspiren a recuperar les seves llibertats en tots els sentits. En contra tenen n'Espanya. N'Espanya només té de dona el seu nom, perquè els seus fets son perversament masclistes. N'Espanya, des del seu naixement, és una mala dona, una bua que infecta tot quant mira i toca. Ara, na Clara Ponsatí, en el seu combat contra el malvat jutge Llarena, el drac foraster que treu foc pels queixals, està aconseguint passar-li la mà per la cara, o, si més no, l'està posant nerviós. Per primera vegada estic veient que dues catalanes fan tremolar n'Espanya. Fins i tot fan tremolar una mica na Catalunya des de dins. Resulta un espectacle meravellós.
No sé com acabarà la cosa, però jo ho considero un èxit i el principi d'una tàctica que fa molta estona s'hauria d'haver posat en marxa: el principi de la desobediència legítima.