Aveure si ara haurem de deixar la defensa de la llibertat d'expressió als conservadors més recalcitrants..., amb la qual cosa la batalla estaria perduda. És el que proposa (ell diu, amb més vehemència, que ho constata...) David Mamet, el dramaturg i guionista nord-americà amb aquesta recopilació d'escrits, Himne de retirada. La mort de la llibertat d'expressió i per què ens sortirà cara, que no sé si triomfà al darrer Sant Jordi però que guanyaria una competició de llibres necessaris. Mamet no és qualsevol (té un currículum de dècades en cine i teatre, hi ha treballat per a tots els genis i guanyat tots els premis possibles) en aquesta competició, entre altres motius perquè és un devot de Trump i un crític ferotge de la feble esquerra nord-americana, a més de parlar clar i repetir que fa molt de temps que no surt res de nou ni de crític de les universitats del seu país, que el culte a les minories està estenent el dogmatisme i el conformisme i que la tradició «disruptiva, provocadora, conflictiva i incòmoda que ha caracteritzat la producció cultural en la civilització occidental» o bé ha mort o pateix una incerta agonia.
És el moment de plantejar-s'ho, per exemple ara que gairebé tothom encaixà amb normalitat que la Generalitat exigís la retirada d'un vídeo fet pel Reial Madrid tot acusant el Barça de ser «l'equip del règim». El vídeo és infame i fals, del mateix nivell negacionista que els materials habituals a la xarxa reivindicant que la catàstrofe climàtica és una conspiració mercantil i les vacunes estris de control de masses (per no esmentar el racisme i coses així), però exigir que es retiri aquesta «manipulació grollera de la història», mescla «d'ofensa, insult i fake news», com el qualificà la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, no és la solució, ni és entre les funcions d'un govern democràtic. No és que hi hagi dubtes sobre el fet que el Madrid fou i és l'equip dels règims (franquista i borbònic), sinó que prohibir aquesta mena d'opinions negacionistes no fa més que sobreprotegir el poder, tant polític com econòmic, i fer més inatacable la política que mira de distreure'ns dels fets indiscutibles. Cal més informació, gairebé sempre, no pas limitar-la.