Definitiu i previsible: Inés Arrimadas s’instal·la a Jerez. Malú, l’esposa d’Albert Rivera, té tirada vers Algeciras, de manera que Ciudadanos se’n va a morir al sud. No és creïble que Patricia Guasp pugui redreçar un partit que ja ha complert els objectius pels quals va ésser creat. Ciudadanos és lerrouxisme orfe de poètica revolucionària. «Jóvenes bárbaros de hoy: entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país». Ho proclamava un Lerroux a qui qualsevol argument de marxando li servia per a dividir Solidaritat Catalana. És a dir, l’independentisme. Aleshores l’espanyolisme de pedra granítica l’aplaudia enfervorit. De la mateixa manera que va aplaudir Arrimadas en aixecar l’espasa flamígera contra tants de catalans (ho sap tothom i és profecia!) que porten un dimoni a cada cabell. Que els escolars de Catalunya no podien anar al lavabo si ho demanaven en castellà...? A por ellos! Què l’1-O Déu va abandonar Catalunya amb un cop de porta...? A por ellos, a por ellos! Que n’ha fetes de proclames, Arrimadas...! Tanmateix, si garbellem tota la seva xerrameca del darrer lustre no ens quedaran ni dues frases de pes. És, el seu, un discurs pobre, visceral. El d’Albert Rivera anava per les mateixes senderes. I res no fa pensar que Patricia Guasp en cerqui d’altres. Pel que fa a les Illes Balears, Guasp ja ens ha fet saber que si el 28-M les urnes li permeten fer i desfer, reduirà o eliminarà les partides destinades a normalització lingüística. Talment com pensen fer Vox i la Falange llucmajorera, la d’un Lluchmayor mijó. Però deixem-ho córrer. Les enquestes auguren la desfeta electoral de Ciudadanos, de manera que la nova presidenta va camí de clavar-se una nata considerable. Li recomanem, per tant, que pensi en positiu. Que recordi Bogart. Sempre ens quedarà París. El somni, potser. O el record d’un passat feliç. És també un refugi, París...? Sens dubte. Com ho és Jerez. Leopoldo de Luis veu «Jerez como un sueño de amor en el camino». Més atraient, impossible. En qualsevol cas, la senyora Guasp hauria de començar a cercar pis per la Badia de Cadis, perquè és evident que els líders deposats del partit taronja hi tenen tirada. Què més hi podem afegir? Ciudadanos és foc d’encenalls, flamada del passat. Cinc anys enrere semblava que podia prendre el relleu del Partit Popular. Va ésser després de l’1-O, quan feren de la xaranga i la cridòria la més genuïna expressió del diàleg, l’essència de la democràcia. La mateixa Arrimadas ens remetia a la Celia Gámez més fanfarrona, la del Ya hemos pasao. Va ésser, la d’Arrimadas, una glòria ben efímera. I tanmateix, previsible. Aterrar a Madrid i perdre empenta, va ésser tot u. No hi havia espai per a Ciudadanos a la política estatal i, a més a més, la seva projecció com a icona de la dreta va quedar eclipsada per la irrupció rutilant d’un invent del mestre Chapí, la senyora Ayuso. El fet d’emprendre la ruta dels elefants no era una opció per a Arrimadas, sinó l’única sortida. La senyora Guasp li anirà darrere. Jerez l’espera. És així: fatalment, no hi ha remei. Una ullada a Tucasa.com li aixecarà l’ànim. Un pis de lloguer en el centre de la ciutat, de 80 metres quadrats, amb tres dormitoris i terrassa, costa 600 euros. Un apartament al casc antic de Palma d’una sola habitació, 1.200. En fi...! Quan es tanca una porta, se n’obre una altra. Sempre ha estat així.