La reunió que convocaren la setmana passada a Cadis per consensuar altres nominacions per a la llengua castellana em va semblar digna de les més destacades intel·ligències filològiques hispàniques mundials. Una convidada d'honor d'aquell col·loqui de tertulians, desenfeinats i forassenyats va ser la ‘nostra' Carme Riera. Què hi feia allà la Riera? El fatxa lingüístic com tots els altres.
Varen estar a punt de cometre un lingüicidi. Però no un lingüicidi qualsevol, sinó el de la llengua espanyola dels més de 500 milions de parlants. Per tal de portar a terme aquesta tragèdia carpetovetònica o com es pugui dir, arribaren a proposar diverses formes originals d'anomenar l'idioma de Cervantes, de Lope de Vega i de Gabriel García Márquez. La que més fortuna va tenir va ser la de americaño. Ignoro en quina llengua es varen entendre entre ells, però és ben segur que na Carme Riera no va recordar en cap moment que ella era catalano-mallorquina de soca-rel. Si ho hagués recordat, hauria marxat vertiginosament.
Em sap greu que, amb el temps, la Riera s'hagi convertit en un rierol. És una llàstima, perquè des del seu magnífic Et deix, amor, la mar com a penyora, que tan encertadament va prologar Guillem Frontera, el seu esdevenir personal i literari, i sobretot polític, ha anat fent davallada. I això que Madrid està situat en un altiplà. Què hi farem! Conquerir els cims humans no és gaire fàcil i conquerir per un estranger, els de l'Academia Española de la Lengua, molt menys. Sigui com sigui, li desitjo que no acabi com una americaña.
Si aquests disbarats i aquests trists ridículs els féssim els catalans, sentiríem aquí les riallades que s'emetrien des de San Millán de la Cogolla. La llengua d'un poble és massa sagrada per fer-hi teresetes. La dignitat d'una persona es valora pel respecte que assigna als altres. Més que als altres, als seus.