La història d’un naufragi

La recerca de fosses a sa Coma s’ha interromput fins a la tardor per tal de no perjudicar la temporada turística. Els tècnics d’ATICS cerquen cadàvers, ignoren quants. Únicament saben que porten vuitanta anys i escaig sota les gandules i les tovalloles de platja. És un miracle que el Bild no s’hi hagi acarnissat. Probablement no trobaríem en aquesta Europa, tan propensa a les campanyes higienistes, un cas semblant. Parlem de festa sobre les tombes...? Per descomptat. Més d’una parella haurà fet de la sorra llit. I s’hi hauran vessat cerveses o gin-tònics, és inevitable. Però no per això, deixa d’ésser escandalós. Ben segur que el Govern passarà un tràngol a les grans fires del negoci turístic de Londres o Berlín, com no sigui que tingui l’habilitat d’incorporar les fosses a l’oferta complementària. Al capdavall, platges n’hi ha arreu de la costa mediterrània. Amb la singularitat de sa Coma, ni pensar-ho. Aquests cadàvers que encara no s’han localitzat, però que hi són, haurien d’omplir d’ignomínia la memòria d’aquell temps, no els de la guerra, sinó també els de la postguerra i els successius, els de la infinita prolongació d’aquesta. No plourà d’aquest tro. L’Església, tan curosa del respecte pels morts, va considerar que els de sa Coma ja en tenien prou amb un jaç de petxines. Sé perquè ho dic, la beateria n’estava al cas. L’any 1939, la poetessa sollerica Francesca Alcover feia part de l’equip directiu d’Acció Catòlica. D’ençà de la proclamació de la República s’havia donat a conèixer amb articles de combat contra els valors de l’esquerra. No era, la seva, una veu qualsevol. El papa Francesc acaba de signar el decret que suposa la primera passa vers la beatificació en reconeixement, especifica, de les seves heroiques virtuts. A Sóller se l’estimen, molt bé! Els amants del bon periodisme hem d’agrair-li un article que va publicar en El Luchador, el setmanari incendiari dels jesuïtes. Francesca Alcover va visitar sa Coma amb un grup d’amigues, la tardor de 1936. «Hacía un mes (afirma) que la gente de la Coma, aquella casa campesina cercana al mar, había visto embarcar atropelladamente a los que allí desembarcaron en una madrugada de agosto». Reflecteix magistralment el sentiment de desolació que encomanava el paisatge: «El mar, en aquel día alborotado y furioso, empujaba los restos de un avión destrozado y, entre sus alas, hacía dar tumbos a un automóvil como si fuera una pelota, y se hartaba de dar golpes a una pesada barcaza de hierro». I continua: «Del paso de la muerte, las huellas aún eran recientes: se veía el suelo recién removido y unos montones cubiertos de arena que daban tristeza». En conseqüència: «Mis amigas y yo coincidimos en unos mismos sentimientos: ¿Rezamos...? Y por las almas de los que allá dejaron sus despojos recogió el aire frío un murmullo de oración». No cal dir que si tot seguit haguessin remogut amb una pala els munts de sorra per a recuperar tanta mort, no sols haurien actuat cristianament, sinó que haurien contribuït a la tranquil·litat dels actuals hotelers de la comarca. Per entendre’ns: tocant a les fosses de sa Coma, la radicalitat d’Espronceda té el valor d’una niciesa. «Que haya un cadáver más ¿qué importa al mundo?» A la ITB Berlín, molt. Disculpin la ironia gruixada. Del naufragi moral que revelen els cossos sota la sorra, no en dic res.