la presentació de Contra el món, l'autor, Pere Antoni Pons, ens va dir que s'havia acarat a aquest llibre amb un concís i dràstic ara o mai. Es tractava d'un repte arriscat. Se n'ha sortit prou bé: un llibre que mira molt amunt, sense por d'encegar-se. I guanya les altures amb una potència que confirma l'autor com una veu ja imprescindible del paisatge literari i cultural del país.
A un jove que vol dedicar-se a escriure novel·les –val a dir que PAPons escriu de tot– no li faria cap mal llegir A mis mejores amigos no los he visto nunca, que reuneix correspondència i alguns assaigs de Raymond Chandler. (La seva insistent ubicació en les col·leccions sèrie noir ha creat un malentès: no se'l llegeix com a un novel·lista en el sentit en què ho són Scott Fitzgerald o Graham Green, sinó com a estrella de la novel·la criminal.)
El llibre de Chandler conté tot un curs d'escriptura amb lliçons disperses i de bon profit. Observa que entre saber com s'escriu una bona novel·la i ser capaç d'escriure-la hi ha una mínima diferència molt mala de salvar. L'ara o mai de PAPons, ben mirat, es reduïa a aquest trànsit. I l'escriptor ha posat al nostre abast la que potser és la novel·la més difícil de concepció i més apassionant de lectura dels darrers temps en la nostra llengua.
El detonant de la història és tan sorprenent –la desaparició de bona part de la Serra de Tramuntada– que el lector es pregunta si l'afecta i fins a quin punt. Immediatament s'imposa una realitat literària superior: tot lo estrany es va acoblant amb l'antiga normalitat, ja que aquesta havia pres camí cap a la pròpia destrucció. Més sorprenent resulta el fet que l'autor, per assolir aquesta nova normalitat, no necessita esprémer la capacitat metafòrica del relat: tot hi flueix amb una rara harmonia, que integra l'espant dels fets amb una senzillesa narrativa admirable. Era important que les coses suressin a mig camí entre realitat i somni i que aquest lloc esdevingués el nostre hàbitat més comú.
Potser el gran encert de Contra el món rau en el fet que la Història s'hi filtra entre línies, que és l'espai on els bons novel·listes fan circular les seves idees sobre el món, la vida, la gent. L'espai de la veritat. PAPons s'hi mou amb una destresa admirable.