Josep Pla vinculava la felicitat a poder menjar les mateixes coses que menjàvem de nins. De Pla ens agrada tot, i potser més encara si no hi estam d'acord. Tenir-hi qüestions és un luxe intel·lectual de primer ordre. Diria que poques vegades podem triar entre l'avinença o el dissentiment: depèn molt més de l'escriptor que no de nosaltres, lectors en tot cas agraïts.
Podem triar, per exemple, quan ens parla del menjar –i no gaire–, però no quan ens parla de París i les seves gammes de grisos, dels ruixats que entelen la visió de Londres o dels colors de pollastre rostit de les façanes romanes. Hi ha temes que ell domina a la perfecció: són coses que duraran com les descriu decennis i més. No cal posar-les al dia, perquè el nervi de les coses canvia, sí, però amb una lentitud de caragol coix, que diuen.
La seva lectura penetra tant en el nostre voraviu que no ens podem alliberar mai de la substància que en raja. Ans al contrari, esdevindrà una lent a través de la qual mirarem tot allò que ell havia mirat i descrit abans. Hi ha, és clar, grans escriptors que causen en nosaltres efectes semblants. Sense aquests escriptors, sense els grans novel·listes, la història es transmet a través de les seves estructures. Què seria, com entendríem un segle del passat de França sense Stendhal, Balzac, Flaubert? O el món sense Borges? Inimaginable, impossible.
Ara: en quin punt del país les dones i els homes poden alimentar-se amb els mateixos productes i el seu mateix tractament de quan eren nins? Servidor conec bastanta de gent que pot menjar habitualment molt bona sobrassada, camallot i altres productes de la matança: i sí, és un bon motiu de felicitat: torrar llonganissa al caliu, sota la protecció de l'escalfa-panxes, amb un tassó de vi roig a l'abast, ens fa sentir en un cel que per ventura no canviaríem per cap altre. Però ràpidament he de matisar que els metges i la mort ens redueixen cada dia aquesta possibilitat. Els metges, és clar, pels efectes devastadors del colesterol. De la mort ni en parlem. La gent que pot menjar ara el que menjava durant la infantesa es va reduint fins al punt que la sobrassada torrada –perfumada– introdueix per la xemeneia el perfum de la nostàlgia, de la tristesa pels que la vida ens ha pres.