De petits, al poble on jo vaig néixer i créixer, Consilium, els al·lots jugàvem a tots els jocs que es podien jugar al carrer, que eren molts. Fins i tot jugàvem a encalçar al·lotes per darrere el campanar. Aquests dies n'he recordat un, de joc, que consistia en veure qui guanyava a córrer cul enrere. Jo no el vaig guanyar mai, perquè sempre queia d'esquena. De cul. Molt aviat vaig deixar de jugar-hi perquè, jo tenia un físic molt escanyolit i ho sabia. Però hi ha gent que per molt que perdi no deixa mai de jugar, perquè ignora les seves limitacions. El joc de jugar és el millor que hi ha si tens clares opcions de guanyar. O si hi ha possibilitats raonables de guanyar-lo. El meu amic Mateu i jo no guanyàrem mai: ell queia sempre de panxa, i jo, ja ho he dit, de cul.
Ara, i des de fa anys i segles, qui no guanya mai és l'Estat espanyol. Però, curt de gambals com és, no deixa de jugar mai. Es veu que li agrada perdre i fer el ridícul. Perquè és això el que jo li he vist fer sempre: el ridícul. I també és cert que de cada dia té més adversaris de l'interior i de l'exterior. I es van acumulant. Ara, amb el nou155 del jutge Marchena contra la cúpula independentista catalana, inhabilitant a tots els seus líders a més de deu anys sense poder ostentar cap càrrec públic, ho ha tornat a demostrar. Ha tornat a fer el ridícul. Quan la justícia europea posi tothom al seu lloc, l'Estat espanyol s'enderrocarà com la frontera turca-siriana.
El seu joc polític és el més estúpid que una nació pugui fer: no permetre la llibertat dels altres i esclavitzar-se a ell mateix. Quan els catalans guanyàrem legítimament el joc del referèndum del 2017 i no se'ns va reconèixer la victòria, Espanya se'n va anar en orris, pendent avall, i ja mai podrà restaurar aquella flagrant aberració. Quan jo queia cul enrere sabia que aquell esport no era fet pel meu físic desvalgut i vulnerable. Però els espanyols no saben que la seva feblesa política, intel·lectual i espiritual, és més feble que no ho eren les meves cames de criatura.