U n dia com avui, vuitanta-tres anys enrere, va haver-hi eleccions generals. Serien les darreres del període republicà. Guanyaren les esquerres arreu de l'Estat i, a Catalunya, de manera aclaparadora. A les Illes Balears, en canvi, la cosa va ésser diferent. Dels cinc diputats en joc, tots cinc foren per a Joan March. A Palma, concretament, la jornada va transcórrer sense anècdotes apreciables, exceptuant, com remarca el diari Antorxa «el incremento de colas en los colegios electorales cada vez que se acababa alguna misa». L'Església havia pres partit clarament per les dretes; la pastoral del Cardenal Gomà, A nuestra vuelta de Roma, exhortava els electors a votar aquella opció que defensés els postulats catòlics. Tot plegat va influir en el vot de les dones a favor de March. Tanmateix, una victòria tan absoluta té altres lectures. Penso que cal mirar envers UGT i situar-nos a la dècada anterior, la dels anys vint.
Els pactes dels ugetistes amb March, que serviren per a crear llocs de treball, tingueren la contrapartida de maquillar el caciquisme. March va disposar de molt de vot agraït, no necessàriament provinent del centre-dreta. En qualsevol cas, per a March, l'oasi de Mallorca no era trasplantable a la Península, de manera que l'endemà de les eleccions va passar a França, per si de cas...! Azaña governaria a Espanya, Companys a Catalunya. A les eleccions catalanes sí que va ésser determinant el vot femení per a les esquerres. I la tossuda voluntat d'alliberar els presos polítics, també. El fora reixes era un clam col·lectiu. La Societat Protectora d'Animals va fer una crida a aquells ciutadans que tenien ocells de camp engabiats, perquè els alliberessin. Tot un símbol, els ocells volant...! A Mallorca, els que se n'alegraren, del triomf de les esquerres, eren molts més dels que les votaren. Dia dinou la plaça de Cort va omplir-se de manifestants que reclamaven la reposició immediata dels regidors destituïts amb motiu dels Fets d'Octubre. Va haver-hi un mort, el jove Àngel Galante, per una càrrega de la Guàrdia Civil.
Va ésser el preàmbul del que passaria; el 18 de Juliol era a tocar... Precisament fa al cas que us recomani l'exposició de Catalina Julve, a la Fundació Sa Nostra, titulada Una parcel·la obscura. És un poema visual entorn de la guerra i la repressió a la comarca de Llevant. És duríssima, angoixant potser, però d'una bellesa punyent, d'una tendresa remarcable. Julve fa ús del dibuix, del gravat, del vídeo, de la fotografia, dels objectes personals o de guerra. Dos quadres, el d'una fila d'escolars i el d'un militar, em recorden la soledat o l'avorriment moral tan present en les fesomies que dibuixava Ritch Miller; alguns tons, els ocres sobretot, remeten a Damià Jaume. Parlo d'artistes que admiro i estimo. En l'obra de Julve es percep un regust a pols, a terra remoguda, a mort que cueja i es filtra pels plecs de la memòria. No és una denúncia, la mostra. És una confessió que Julve fa en nom seu i en nom de tots. Ben segur que no és el fruit de dos anys de dedicació, com ella afirma, sinó de tota una vida amb els sentits de l'oïda i de la vista ben desperts. El resultat és Una parcel·la obscura, un obrir-se l'ànima en canal. És com si Catalina Julve ens esperés, als visitants, a la porta de la sala i ens digués: passeu i mireu, arrossego tot això. Des de sempre, potser.