Les petites coses han estat lloades –per dir-ho ràpid– des d'Epicur fins a Joan Manuel Serrat. Hi ha una mena de culte general vers les ‘petites coses'. Tot d'una s'ha de dir que això de ‘petites' atribuït a certes coses és molt relatiu; tanmateix, el concepte és clar, crec. Per altra banda, el fet de exalçar les petites coses no sempre respon a una austeritat elegida, a la recerca de l'ataràxia o a una mena de lluminositat que fa que s'evitin les complexitats artificials, sinó que freqüentment respon a la conformitat de l'impotent, a la comoditat del dropo o a la renúncia de l'acomplexat.
Bernardo Soares afirma que tenim «una literatura i un art fets dels elements secundaris del pensament [molta de la creació actual], i una vida social feta dels elements secundaris de l'activitat: la democràcia present». Ja sabem que Bernardo Soares és un insatisfet i un decebut obstinat, la qual cosa li aporta molts moments d'una pertorbadora lucidesa. També sabem que no són el mateix els elements secundaris i les petitetes coses, però tant uns com altres venen a relativitzar, subestimar o postergar les coses fonamentals o transcendentals.
Tant sovint la política s'enreda en les petites coses i la societat viu immersa en els elements secundaris de la vida. Mentrestant, la injustícia va a lloure, i el medi ambient agonitza.