Simple sabotage manual ('Manual simple de sabotatge') és un llibret que va publicar la CIA l'any 1944 i que pots descarregar gratuïtament del seu web (no és cap broma). S'hi explica com reduir el progrés i la productivitat d'un país enemic o ocupat sense utilitzar la violència. Es donen les pautes que han de seguir directius i treballadors d'empreses per a convertir-les en un caos d'ineficiència. La principal arma: burocratitzar-ho tot, exigint que les decisions passin pel màxim de despatxos.
A l'Estat espanyol passa una cosa similar amb l'educació (m'asseguren que també amb els Govern balear respecte al central). Hom ha decidit que mestres i professors han de fer d'administratius i oficinistes, víctimes d'un entramat burocràtic herculi que els desmotiva fins al punt de provocar desercions. Paral·lelament, el nivell exigit a instituts i universitats ha baixat com un submarí a la fossa de les Mariannes. Sembla que l'objectiu sigui formar analfabets funcionals, treballadors pobres incapaços d'analitzar la realitat. Carn de televisions, radio, premsa i algoritmes d'ultradreta. Ratolins votants de moixos.
En el cas de Primària, el sabotatge també prové d'una carrera de magisteri poc exigent (això no vol dir que no hi entrin persones de gran nivell). A Secundària, molts professors van estudiar per ser geògrafs, biòlegs, escriptors o historiadors, però no professors. A més, els amics docents (per aquest article n'he consultat una quinzena) fa anys que m'expliquen que hi ha massa personal que més que una vocació, seguiren unes vacacions. Tenir quasi tres mesos de vacances pagades hauria de ser desitjable per a tothom, aquest no és el problema. La qüestió és que bons professionals conviuen amb companys que ni tenen vocació ni estan motivats (passa arreu, és cert). «Haver fet oposicions!», diuen. I tant! Educar adolescents és una feina dura. I ara, a més, han d'enfrontar onades de pares irrespectuosos, criadors d'al·lots consentits, ionquis de la dopamina i la serotonina que es punxen a totes hores amb el mòbil.
Hi ha països on les lleis educatives no han de patir la radicalització política i les reformes contínues que aquí han realitzat PP i PSOE durant dècades. A l'Estat espanyol, l'educació i els seus treballadors o bé són víctimes d'un pla maquiavèl·lic, d'una ineptitud extraordinària o d'una combinació de totes dues. Per això, les reivindicacions dels docents en contra del sabotatge que pateixen haurien de tenir tot el nostre suport: ens hi va el futur.