Poques coses hi ha tan melancòliques com les protestes davant els avanços tecnològics, ni tan comprensibles i inútils. Ara li toca al multixat GPT-3, l'estri d'intel·ligència artificial (en el sentit difús dels mots) que ha engegat OpenAI després d'anys d'assaigs, que no és cap eina nova. El més cridaner han estat les protestes de les autoritats educatives, que viuen tan lluny de la realitat que se sorprenen perquè els alumnes copien els treballs. És clar, que els alumnes copien, com han copiat sempre i copien i copiaran els redactors d'informes econòmics (als quals ningú no demana encís, però sí encert i vergonya), o meteorològics o de plans de màrqueting, i com haurien de copiar més del que ho fan els redactors de discursos polítics, i així estalviaríem llur prescindible sou. També és clar que només enxampen als més barroers, perquè copiar (si voleu, en sentit ampli i difús...) amb intel·ligència i mesura, és un element clau del treball intel·lectual. I ara arriben els cracs de la pedagogia de despatx i emulen (ço és: copien, sense millorar-lo) al capità Renault a Casablanca: «¡Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!». (Ja que hi som, el film no pateix per ser un plagi de l'obra de teatre de Murray Burnett, que al seu torn plagiava els escrits sobre els seus viatges el 1938).
Naturalment, que la gent copia. El problema que replanteja GPT3, mal de resoldre, és que el desenvolupament de la intel·ligència artificial, sigui quin sigui, ens obliga a espavilar, i aquí sí que no serveix copiar, ni mal ni bé. De moment, i mentre durin, les respostes contínues i cataràctiques que ofereix GePeTo (jo li dic així) són una mena de rebot que ens permeten entendre'l, criticar-lo i millorar-lo, com hem fet sempre que volíem obtenir més coneixement. I tampoc no n'hi ha per tant: vas provant i no surt de les vaguetats (si li demanes com derrotar el canvi climàtic), de les respostes circulars a preguntes que ja en sabem la resposta (si li demanes quan derogarà el PSOE la llei mordassa) i d'unes inexactituds que no perdonaríem a un cervell humà (perquè si en vols un bon restaurant atenyent la relació qualitat/ preu t'envia a Can Roca i a més t'amolla que té uns preus «assequibles»).