La temptació era dedicar l'article d'avui al comentari despectiu que el general Fulgencio Coll, portaveu de Vox a l'Ajuntament de Palma, va fer sobre els Antònia Font. En va dir que «només [sic] canten en català» i que «a penes se'ls coneix», i que per tant no té sentit que se'ls pagui el que se'ls pagarà pel concert que faran durant la revetlla de Sant Sebastià. En realitat, però, no val la pena perdre el temps amb Coll, o potser només val la pena per recordar-li ràpidament que d'aquí a deu o cinquanta anys ningú sabrà res de les seves medalles de soldadet mentre que la gent continuarà escoltant i cantant amb entusiasme moltes de les cançons dels Antònia Font. També val la pena recordar-li que si la seva insignificança, la seva ignorància i el seu fanatisme li impedeixen reconèixer tota la immensa riquesa, històrica i present, de la cultura feta en llengua catalana, idò bé, que el problema és seu i del seu cervell de militar neofalangista, no de la cultura feta en llengua catalana.
Més que parlar de les beneitures de Coll, val la pena parlar d'un llibre ben interessant que ha publicat Lleonard Muntaner, Editor. Es titula Mallorquinismes: una història oral. Identitat, cultura, societat i política, l'han escrit a quatre mans Miquel Vidal Bosch i José María Gago González, duu un pròleg de Joan Pau Jordà, i recull, en forma d'enfilall, les reflexions i els testimonis d'una vintena d'homes i de dones que, al llarg del darrer mig segle, han jugat un paper destacat en l'àmbit del mallorquinisme. El llibre es pot abordar des de molts angles, ajuda a pensar i a repensar unes idees i unes maneres de fer política i d'estimar el país, i se'n poden extreure nombroses conclusions, però sobretot deixa clara una cosa: la importància fonamental de l'històric PSM (Partit Socialista de Mallorca / Nacionalistes de Mallorca).
Qui millor ho resumeix és Celestí Alomar, home de confiança de Josep Melià als 70 i figura destacada del PSIB-PSOE de les darreres dècades. Diu Alomar: «De la mateixa forma que Els mallorquins de Melià aconsegueix que hi hagi una història, el PSM ha aconseguit que existeixi el país com a element de debat polític de manera permanent. I això és importantíssim. Sense el PSM, vés a saber de què discutiríem. Tal vegada de qüestions merament regionalistes». És exacte i s'hauria de dir moltíssim més.