En aquests dies festius de primers d’any, tots ens desitgem molta felicitat uns als altres. En molts indrets de la Terra aquest desig no es farà realitat. Per molt que ho demanem en un sentit o en un altre. Encara que insistim per activa i per passiva. La pobresa i la guerra ho impedeixen. Però també la hostilitat. Entre nosaltres, aquí a Mallorca i arreu dels Països Catalans, patim des de fa segles un clima hostil per part de Castella, de Madrid i de l’Estat espanyol. Patim la manca de llibertats en la nostra vida social, política, econòmica i cultural. No som propietaris del que per naixement, història, patrimoni i tradició és nostre. Demencial! Com és possible que en ple segle XXI continuem en aquest estat d’indigència humanitària? Espanya té el cuiro més gruixat que un hipopòtam. Consumim la felicitat en absència. Després hi ha qui s’escandalitza que alguns proclamem en veu alta que Espanya ens roba. Si això no és un colossal robatori, ja em direu què és! I tant que és un robatori. Un robatori de benestar corporal i espiritual. Un delicte. Un delicte d’estat.
Tanmateix, els «nostres» partits polítics d’aquí, de casa nostra, en general, no s’esforcen gaire, col·lectivament, a fer que les coses canviïn. Alguns fan veure que volen més autonomia o més autogovern, però ho diuen amb la boca petita i no fan res. Ningú no demana la solució definitiva. El que predomina és l’autoodi i l’autohostilitat en favor dels mateixos de sempre. I el poble? El poble calla, s’ho mira amb molta perplexitat. Pensa amb raó que estem com sempre, on sempre hem estat, com en temps passats. Això sí, amb més cibernètica, amb més digitalització, amb més tecnologia, però amb els drets fonamentals allà mateix.
És una mica desesperant per aquells i aquelles que som un poc conscients de la nostra injusta situació. Però qui mana, mana, i qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol. Mentrestant, tots, tots, en sortim socarrimats. Crec que, en aquest sentit, no serviria de massa desitjar-vos un bon any.