Va creure en Déu quan tothom en renegava –o creia en altres ídols– i, quan per fi Déu va prevaldre, li va garantir un lloc al Paradís. Aquesta frase tan teològica i grandiloqüent podria fer referència a Sant Pau, o a Sant Agustí, però fa referència a Daniel-Henry Kahnweiler, el marxant d’art que va creure en Picasso després que presentàs en societat Les Demoiselles d’Avignon, una pintura que era un bestiesa però que també era una obra mestra i que al mateix temps ningú sabia ben bé què era. És vera que, com tothom qui juga, Kahnweiler no només va tenir encerts, cops de geni i bon gust de visionari. També va perdre, també va ser cec, també es va equivocar. Als anys 20, per exemple, després de recuperar-se del cataclisme personal i econòmic que va suposar per a ell la Primera Guerra Mundial –era un alemany resident a França, i l’estat francès li va confiscar milers d’obres, que després va subhastar–, el marxant va rebutjar de representar el que aviat es revelaria com un dels pintors més gegantins de la modernitat, Joan Miró. Va ser un error i una llàstima, però a Kahnweiler, per entrar en la història de l’art, als anys 20 del segle XX ja no li feia falta representar a ningú més. Ja era part indiscutible de la història de l’art perquè havia estat un dels descobridors, promotors i naturalitzadors del cubisme, quan el 1908 havia exposat a la seva petita galeria de París, de només 16 m2, els que acabarien sent els quatre grans noms del cubisme mundial: Braque, Gris, Léger i Picasso. L’excel·lent exposició que li dedica el Museu Picasso de Barcelona, Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor, permet adonar-se de fins a quin punt aquell jueu alemany de bona família, amb un sentit afinadíssim per captar les novetats plàstiques més sísmiques del seu temps, va ser crucial perquè l’avantguarda artística transformàs per sempre més la nostra manera de mirar i de pensar-nos i s’imposàs en totes les esferes de la societat i de la cosmovisió humana. A penes exager: gairebé tot el que sentim i pensam avui està marcat per com els pintors de Kahnweiler desmuntaren la realitat i la tornaren a muntar. L’exposició del museu barceloní, que compta amb 98 obres del Centre Pompidou i una seixantena de llibres de bibliòfil, entre altres peces, també ens recorda que la modernitat autèntica, per anys que passin, no envelleix mai, perquè sempre és plena de present.