Si l’Argentina no hagués perdut el primer partit contra l’Aràbia Saudita és segur que no hauria acabat guanyant el Mundial, això ho sap tothom, i més bé que ningú ho saben els jugadors i el seleccionador argentins. Una derrota oportuna pot ser, a la llarga, molt més productiva que segons quina ratxa de victòries. Quan dic això, alerta, no vull dir que la derrota i la victòria siguin el mateix, ni tampoc estic repastant el tòpic que diu que l’únic que importa és participar. En absolut: participar està bé, però guanyar és encara millor, i naturalment és molt millor que perdre. Ara: tan bo com guanyar és perdre i aprendre’n. Quina meravella, les derrotes instructives; que formatius, els fracassos que no deformen i que afuen. Hi ha persones a qui les derrotes –els fracassos– desanimen i embruten. Es veu molt, això, per exemple, en el món de la cultura: homes –en general, sí, són homes– que han fracassat tant que ara ja tot ho veuen filtrat a través del seu rancor i de la seva impotència. Això sí que és una derrota inapel·lable, això sí que és perdre sense matisos, ni redempció, ni consol. Hi ha homes i dones, però, a qui perdre, o fracassar, no tan sols no els podreix de rancor, ni els aboca al victimisme, ni els converteix en uns mestres de la retòrica autoexculpatòria i en uns professionals sinistres de l’enveja, sinó que els fa tot el contrari. Aquests són els valuosos i de fiar, els que val la pena ser o tenir al costat: els que quan perden senten com l’orgull se’ls remou i se’ls engeganteix, els que quan fracassen no volen que ningú els consoli perquè només tenen ganes de tornar a jugar o de continuar fent feina. És igual a què et dediques a la vida: és segur que, de tant en tant –cada dos per tres–, no obtendràs el que desitges o no aconseguiràs el que cobeges. Els nord-americans tenen una dita que predica que només hi ha dues coses inevitables a la vida: la mort i els impostos. N’hi ha una tercera: les derrotes, els fracassos. Tenint en compte aquesta obvietat flagrant, val més que ens ho facem venir bé per tenir una bona relació amb la derrota, una relació estimulant i productiva amb el fracàs. És la lliçó que qui més qui menys hauria d’aprendre tan aviat com fos possible: aprendre a perdre no vol dir que no et faci ràbia o que no et faci mal, vol dir ser capaç de convertir la ràbia i el mal que et fa en resistència, en energia i en intenció. I no per guanyar el Mundial, que no és res, sinó per viure.
Lo más visto
La ayuda del Imserso que desconocen los jubilados
El Seprona halla vertidos de escombros en siete inspecciones de fincas rústicas
«Somos la provincia con mayor número de pruebas deportivas con ocupación de vía de toda España»
«Mis 'inqui-okupas' me han amargado la vida y he perdido casi 50.000 euros, pero he conseguido echarlos»