M'hauria agradat molt assistir al Cap de setmana antifeixista organitzat per Més i que es va celebrar a Palma divendres i dissabte passat. El cartell tenia bona pinta; les taules rodones, xerrades, presentacions de llibres i projeccions de pel·lícules prometien molt; el tema –l'auge del feixisme i, el que és encara més greu, la naturalització de formes cada vegada més agressives d'autoritarisme i de control– em sembla crucial, i, a més, hi havia convidats que seguesc amb prou atenció en les seves intervencions públiques. Em va sorprendre, però, que entre els convidats hi hagués el periodista català Enric Juliana. No perquè Juliana sigui un feixista, és clar que no, però sí perquè és un dels culpables –la paraula és forta i greu, però exacta– d'haver generat, durant el Procés independentista català, una diguem-ne confusió de naturalesa antidemocràtica.
Juliana, per tal d'aturar els peus a l'independentisme, va voler fer creure a l'opinió pública que una part no gens menyspreable de l'independentisme català tenia simpaties per l'extrema dreta, mostrava tics autoritaris i era descaradament racista, tant com els representants més conspicus de l'unionisme espanyolista. Per tal de dur a terme la seva operació confusionària, que tenia com a doble objectiu beneficiar l'ala més equilibrista del PSC i sobretot reforçar el discurs i el paper de Podemos en la batalla política catalana i espanyola, Juliana es va dedicar a distorsionar la realitat, emboirar-ho tot amb referències espesses i magnificar detallets insignificants, com aquell dia que va fer una piulada a Twitter en què mostrava una presumpta pintada independentista que era pro-Salvini.
Va ser una piulada de mal periodista per diverses raons: perquè Juliana no havia verificat l'autoria de la pintada –perfectament la podria haver feta un unionista espavilat, una pintada de falsa bandera– i perquè convertia l'anècdota en categoria. Recordem obvietats: per combatre el feixisme, el primer que s'ha de fer és distingir els que són rivals polítics nostres i no ens agraden dels que són feixistes i representen una autèntica amenaça. Tornant al cap de setmana antifeixista de Més: tots els participants eren d'esquerres, i és normal, és clar, eren afins al partit organitzador. Convé recordar, però, que per aturar el feixisme fa falta, a més d'una esquerra forta, una dreta radicalment democràtica. I d'aquí plora la criatura, a Espanya.