No cal ser Umberto Eco per copsar que molta gent no connecta amb una bandera concreta per molt constioficial que sigui, però el mestre piemontès xalaria explicant per què els estudiants xinesos que es manifesten aquests dies contra el seu govern enarboren cartells en blanc. Cal molt d'esforç semiòtic, i subtilesa, per interpretar-los, tot i que també es poden resumir en més o manco paraules, perquè són un signe, com el gest amb un dit quan ens insulten o el text complet de Guerra i pau. Les protestes s'iniciaren a Urumqi, capital de la regió uigur de Xinjiang (per tant el blanc dels cartells hi era no-escrit no en xinès sinó en alguna variant de llur subfamília de llengües turquesques, que empren la versió persa de l'alfabet àrab amb signes diacrítics afegits que representen les vocals), i s'estengueren tot d'una a Pequín, Shanghai i altres ciutats, mentre les cròniques expliquen què expressen aquests cartells en blanc. Com a les manifestacions de Hong Kong el 2020, o el cant de l'himne nacional, miren d'evitar els càstigs per escampar consignes antigovernamentals, però tothom hi llegeix lemes divulgats anònimament: «Mort al Partit Comunista», «Xi Jinping dimiteix», «Volem democràcia», «Volem reformes», «La llibertat triomfarà»...
Mentre se n'aclareix el significat, d'aquests cartells en blanc (i esperar-ho ja suposa una opció hermenèutica), cal acceptar que aquests senzills signes inclouen una extensa lliçó. Eco hi veuria ressons de la seva «obra oberta» (és cada lector, en aquest cas no-lector, qui reescriu el text, en aquest cas no-text, esdevenint-ne autor); Nietzsche encoratjaria l'autèntic lector a l'esforç únic i incomparable d'interpretar; Peirce hi diria que la interpretació depèn de l'ús que en facem; Rorty que tota interpretació sempre és deutora d'una interpretació anterior; Barthes que les interpretacions sempre amaguen una potència, un terreny inacabable (i no dic res de Chomsky ni Calvino ni...). Ara que les imatges de les protestes i dels inevitables cops de porra de la policia indiquen clarament que la interpretació dominant és la de Humpty Dumpty, «Quan jo faig servir una paraula, vol dir el que jo vull que signifiqui. Ni més ni menys», i per tant qui és l'amo.