Francesc de Sales Aguiló (1899-1956) va ésser un dels intel·lectuals més actius de la Mallorca republicana. La seva biografia és massissa. Científic i pedagog, va fer tot el que sabia per tal d'aconseguir que Mallorca entrés a la modernitat a peu ferm. L'any 1931 va participar en la redacció de l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia i el 1934 seria un dels fundadors d'ERB. El seu pas per la política gira entorn de dos eixos cabdals: la dignificació de la llengua catalana i l'obsessió per treure el magma historicista a una societat dinàmica des de l'òptica industrial i social. «L'Illa de la Calma no ha existit mai: és una creació dels que han abandonat tota esperança i del fariseisme del sentit pràctic de la vida, que en el fons amaga la pervivència de la lluita ancestral contra els privilegis, que tantes vegades ha omplit de dol la terra mallorquina».
Aquesta llarga citació correspon a un article seu, publicat a Mallorca Nova, l'octubre de 1937, i que em prenc la llibertat de copiar de La memòria esborrada (Illa Edicions, 2022), un llibre de Mateu Morro Marcè sobre la trajectòria vital de l'homenot de referència. Morro acoloreix la biografia amb pinzellades d'observador, més interessat a narrar-ne el batec emocional subjacent que a reproduir-ne els punts rellevants. La rebel·lió militar de 1936 va sorprendre Aguiló a Barcelona, on va passar la guerra. El maig de 1940, va aconseguir embarcar, des d'un port francès, en el Delassalle, un vaixell noliejat per a traslladar els republicans de l'exili a la República Dominicana. Tanmateix, s'establiria a Colòmbia. Va conrear l'amistat d'Agustí Bartra i d'Anna Murià, també exiliats. Va traduir al castellà poemes del mateix Bartra, a qui admirava profundament. I de Costa, d'Alomar, de Maria Antònia Salvà... Moriria a Bogotà, potser d'enyorança envers d'una Mallorca llunyana i que no faria ni ha fet gaire per recuperar-lo. El títol del llibre de Morro és significatiu. Recordeu-lo: La memòria esborrada. L'obra d'Aguiló no ha estat objecte d'estudi. El relat que se n'ha fet i es fa, del mallorquinisme polític, s'hauria de modificar substancialment, cas de tenir-se en compte Aguiló. I amb Aguiló, els intel·lectuals que haurien d'haver il·luminat l'esquerra postfranquista. Els Oliver Domenge, Alomar, Darder, Pere Reus, Bernat Jofre i tants d'altres i d'altres.