Serem 300.000 habitants més en 15 anys, diu l'INE, i s'han disparat alarmes. Moltes veus demanen mesures per frustrar la profecia, fins i tot per part d'alguns dels qui més han contribuït en dur-nos al punt on som, i que ens tractaven de turismofòbics i malthusians als qui apostam per redreçar camí. Se va esvaint l'equiparació tradicional entre creixement demogràfic i progrés, tot i que processar idees és lent i, les inèrcies, vigoroses.
També se reflexiona més entorn de la relació (evident) entre demografia i activitat econòmica/treball, amb les característiques especials de l'ocupació turística, o els efectes d'esdevenir una segona residència d'Europa.
La complexitat, polièdrica, se resisteix al maniqueisme. Referir-se a persones imposa respecte, la mirada humanista, empàtica, solidària, el reconeixement agraït a l'enriquiment, de tot ordre, que aporten els qui venen, a prioritzar llibertats i drets sobre altres consideracions; però, aclarit això, el debat sobre límits és ineludible i declarar-lo tabú no és una opció: o s'afronta amb seny o s'obrirà pas des de la grolleria xenòfoba i supremacista.
El nou clima social propicia decisions que en altres moments haguessin comportat l'estimbament electoral. Hi ha resistències, clar, molt poderoses, de públiques, i de soterrades. La solució no és simple: no serà una llei d'article únic que estableixi un nombre màxim de ciutadans. Hi ha hagut acords en la bona direcció, però sense esprémer els ressorts a l'abast, mentre Europa dificulta embridar el neoliberalisme i l'Estat ens escatima eines clau d'autogovern: ports/aeroports, finançament, administració de justícia/policia, nacionalitat/estrangeria, i promou mecanismes d'integració castellanitzadors.
La identitat dels mallorquins és profundament sacsejada. Ésser i sentir-se d'una comunitat o d'un col·lectiu aporta sentit. Dissoldre vincles, la despersonalització, afebleix. Però el mestissatge és saludable, renovador. Cristóbal Serra alertava que a l'estany de la tradició hi rauquen molts de granots mandrosos. Però la comunitat ho ha de poder modular sempre, vetllar pel benestar (per l'estar bé), i no ser arrossegada, impotent. Eadem sed aliter, diria el clàssic.