Passeig per dins el pinar d'en Simona, cap a Son Roig, i pens que quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d'un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment, n'estam gelosos. Nullus locus sine genio, cap lloc sense geni. I no em referesc al feng-shui, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els humans. Haurem de convenir, idò, que el genius loci, actualment es refereix més als aspectes característics d'un lloc que no al seu esperit guardià o protector, el qual molts d'indrets de Mallorca no han tengut. En fi, de l'esperit guardià i protector del nostres llocs, a l'atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d'identitat.
En Miquel Valencià arriba i me tira tres prebes coents damunt la taula: «Passaràs gust», me diu «són flamencs a més no poder». En Miquel se sol passejar sempre amb uns prebes coents dins el butxacó de la camisa. Li dic que vaig llegir, fa temps, el llibre d'un català que estigué a Mallorca, el 1837, refugiat de la guerra a Catalunya, en Josep Antoni de Cabanyes Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca , on hi conta que el que més el va sorprendre dels mallorquins foren dues coses, la gran quantitat de rots que fèiem i l'enorme quantitat de prebes coents que es menjaven. «Si ara pensaven amb les dues coses que més ens sorprenen dels mallorquins hauríem de fer malabarismes. Passa l'amo en Toni de Son Caules, li deman per la seva salut que sé que no és molt bona. «Mira Climent vaig anar al metge i me va dir que tenia aigo en els pulmons i jo li vaig contestar: aigo? No pot ser mai! Vi, pot ser, però aigo fa anys que no n'he beguda! Perquè vegis tu els metges si van encertats!»
M'atur a veure la meva quinta na Maria-Antònia Barrala, està enfadada, de la casa que lloga a estrangers, la cridaren els estadans alarmats a les dotze de la nit, hi va anar, i va ser per una cucamolla, una cucamolla dins el quarto. «Tu creus que hi ha per fer tants d'espants! Idò se'n volien tornar! Vaig agafar l'espardenya i li vaig envergar una bona mansiula i se va haver acabat el problema!» «D'on eren?» «Eren suïssos», «No hi deu haver cuquesmolles per Suïssa?». A la taula del cassino una de les discussions més repetides és sobre la previsió del temps, i les temperatures extremes, màximes o mínimes. Ara amb l'ús del mòbil qui més qui manco té la previsió del temps dins la butxaca. Una altra cosa és el resultat. Per exemple del que ha plogut. Si vint, si vint i sis, si trenta... no hi ha acord, tot i que la majoria tenim un pluviòmetre al nostre corral. A n'Amador Dentro, però, sempre els resultats li resultaven menys, a ca seva, més ben dit, al seu corral hi plovia menys que a les altres cases del poble. Vaja misteri! Fins que un dia ens confessà la causa de l'estranya minva. «Avui m'he fixat que els moixos beuen de dins del pluviòmetre!» Ja saben idò el perquè!
Torn cap al turó, na Margalida ha duit un ram: dàlies, roses místiques i bellveure. M'ha recordat aquells horts antics a la vorera dels pous de greixina. Me dispòs a fer un pa amb oli amb tomàtiga de ramellet, oli de Gossauba i dos prebes coents. Folklòric ploramiques militant!