No passa res si ignoram les raons de grans necessitats de la nostra vida. Mentre no abandonem la ignorància en via morta, mentre intentem projectar-hi, ni que sigui fugaçment, un raig de llum, la ignorància pot ser un territori de cultiu dels coneixements més fructífers. L'ignorant que cultiva aquest territori, guanyarà temps per a l'eufòria en trencar barreres darrere les quals s'amagaven guanys de llum.
Sense saber per què necessitam l'art, en podem fruir i ens en podem sentir impulsats cap a estadis més alts dels que ara ens acullen. Per què necessitam la poesia, ens preguntam sovint els que en som lectors sense fi? De respostes provisionals, tantes com vulgueu. Però si tracteu de consolidar-les, els fonaments ballaran damunt de capes d'argila.
És mal de saber, però no té gaire dificultat sentir ben endins per què menyspream l'art fals, la poesia mediocre, la música que no pren el vol. Cada tant en tant, els diaris ens mostren imatges d'un artista amb la seva obra premiada. Les obres d'art, diuen els que en saben, s'han de qüestionar o han de qüestionar-nos, no ens poden deixar en mig d'un silenci estèril. (A punt d'enviar aquest escrit, llegesc una curiosa justificació de la pintura. L'advocat i pintor José Ignacio Herrero diu que la pintura serveix per no anar tant als bars. Podria ser, tot pot ser en aquest món. No deu ser per això que participa a la Nit de l'Art amb una col·lecció d'obres que penja al bar restaurant Beewi, del Passeig Marítim de Palma.)
Ara, com sempre, hi ha joves l'obra dels quals ens agradaria veure créixer. És un goig descobrir possibles artistes joves, però encara en descobrireu més que tot el sant dia peguen colzades per guanyar visibilitat i mostrar-nos el seu buit. Més que preguntar-nos per què han fet aquestes obres, ens preguntam per quines raons han cregut o els han fet creure que són artistes. I és una llàstima, perquè el món és ple de joves honestos, treballadors i estudiosos en els quals l'art no ha niat. I no és cap mancança ni cap deshonra. En molts de casos s'ha pogut comprovar que era una sort. Treballar en camps per als que no tenim facultats –i no ho sabem– és condemnar-se a la frustració, sovint al ressentiment.