El capellà que exercia un càrrec a Ciutat, un dia que baixà al seu poble nadiu, demanà a la seva mare: «I què tal aquest rector, d'ara?» I respongué: «Predica com si el món no existís». El fill, ja difunt, que m'ho contà, interpretava el que volia dir la mare: el capellà parlava com hagués pogut parlar fa quatre-cents anys, a l'Atlàntida.
Parlar com si el món no existís es plantejar, amb les mateixes paraules, un tema a dues persones sense tenir en compte que una acaba de tenir premi al bingo i l'altra, la mare morta. O fer una al·locució pública d'igual duració, tant si el públic que l'ha d'escoltar està fresquet com si està suant a trenta-set graus i mig de temperatura. No és el mateix sentir un acudit graciós quan un es troba de bauxa que quan es troba, acusat, al jutjat.
Fes el discurs que vulguis, però mai no oblidis que pot no arribar als teus destinataris per haver-lo llançat tu fora de test. No mai es pot oblidar que el món, sí, existeix. (Per cert, senyora regidora, i dit entre parèntesis, la seva intervenció preciosa de dilluns passat a la plaça del poble solament la sentiren els de les primeres files, tots els altres no sentiren res de res: vostè parlà com si el micròfon no existís).