No ho havia reparat fins avui. En els nous deneí, vigents a partir de l'estiu passat, no hi figura el distintiu España, sinó el de Reino de España, de manera que els espanyols han deixat d'ésser ciutadans per a ésser súbdits. Evidentment, amb una consideració o l'altra la gran majoria la ballarà magre per arribar a final de mes. És lògic, per tant, que no reparin en minúcies. Tanmateix, hi ha excepcions. La senyora Arrimadas n'hauria d'estar al corrent, d'aquest canvi. Vull dir que en comptes de perdre el temps i la llavor denunciant que l'imperialisme català en fa de les seves, li seria més profitós cercar un altre nom per a la seva guingueta. Parlem clar: segons el nou deneí, Ciudadanos és un nom obsolet. Què tal si la senyora Arrimadas tira de drecera i Ciudadanos passa a denominar-se Súbditos?
És una solució fàcil, me'n faig càrrec. Però som a un any de les eleccions i després que a Andalusia la hi clavessin blava s'ha d'arromangar. En el benentès, és clar, que pretengui obtenir un nombre de vots suficient com per a continuar movent la llebre amb finalitats patriòtiques per les terres catalanes. D'altra banda, això de Ciudadanos remet a la Il·lustració, un corrent de l'intel·lecte en desús entre nosaltres, d'ençà, sobretot, que la raó queda supeditada a les decisions judicials. Els temps canvien! A la campanya electoral de 1977, Felipe González no començava cap míting sense saludar les multituds amb un «ciudadanos y ciudadanas» que era respost amb una cridòria entusiàstica. Estava ben justificada. Durant els quaranta anys de franquisme se'ns havia considerat productores i, d'avui a demà, apareix González per a donar-nos categoria de ciutadans. Probablement va ésser l'aportació més determinant que va fer a l'esquerra de la Transició. Malauradament, d'aleshores ençà, aquesta esquerra, la dels jerseis Camacho, s'ha fos com un terròs de sucre a l'aigua. Ho dedueixo després de constatar que hem passat de ciutadans a súbdits sense que s'hagi aixecat ni una sola veu d'estranyesa. És cert que altres monarquies més consolidades que l'espanyola, com és ara la danesa o la sueca, anteposen la paraula regne al nom de la nació o de l'estat, però parlem de corones amb una acceptació popular majoritària. No és el cas de la borbònica que entra i surt de palau amb les maletes a mig fer segons l'empenta dels moviments socials. No crec que cap analista polític mínimament seriós gosi afirmar que Espanya, i per descomptat Catalunya, és monàrquica.
A partir de la França revolucionària, ciutadà era aquell que participava en llibertat de la vida pública, mentre que el súbdit mantenia una submissió reverencial al poder. I encara que aquesta definició sigui força esquemàtica, ha estat gravada en foc en el pensament nostre i de les generacions que ens han precedit. Castilblanco o Zalamea de la Serena, màrtirs de Jaca... La memòria no és terra llaurada: hi ha molt de dol a les mirades que, en un moment determinat, cobra o pot cobrar sentit. Tot reposa en el subconscient col·lectiu. Per exemple: la causa de la vaga general d'octubre de 1934, la mateixa que va donar lloc a la revolta minera d'Astúries i a la proclamació de la República Catalana, va ésser l'entrada de tres ministres monàrquics en el govern de l'Estat. Vulgues no vulgues, això de Reino de España no harmonitza amb la història. És xocant.