El 18 de juliol de 1936, Europa va tremolar. No tant per la insurrecció dels generals espanyols com pel fet que Hitler clavés les urpes a Danzig, considerada ciutat lliure sota la tutela de la Societat de Nacions. Hitler no l'annexionaria al Reich fins tres anys més tard, però va aconseguir que s'hi formés una Gestapo local i que s'hi enllestissin diversos camps de concentració. Els polítics britànics i francesos quedaren bocabadats i després de pensar-se què fem o no fem, decidiren no fer res. Va ésser quan optaren per no perdre de vista el que passava a Espanya on un altre polític de pedigrí democràtic notable –el president del Consell de Ministres Casares Quiroga– s'estava a la lluna de València. El futur marquès de Queipo de Llano ja havia endolat Sevilla per sempre més i ell, el senyor Casares, encara tenia penques d'afirmar que tenia el control de l'ordre públic. Ni francesos ni anglesos se l'escoltaren: vetllaven pels seus interessos empresarials a terres espanyoles i afirmaven, amb la boca petita, que els tranquil·litzava més tenir-los sota control feixista que republicà.
No giraren la mirada vers Danzig fins tres anys després, enlluernats com estaven observant com la futura noblesa espanyola es guanyava el títol xipollant en un bassiot de sang obrera. I naturalment, feren tard per dir-hi la seva. A la qüestió de Danzig, em refereixo. Hitler acabava d'annexionar la ciutat al Reich com havia fet amb Àustria i altres territoris fronterers. En fi...! Tornem al 18 de juliol del facherío. Amb els soldats al carrer, va fer-se fosc. Ni el temps que passa (i s'emporta vides i memòria) ha aconseguit que la guerra dels padrins deixi d'ésser la nostra guerra. La dels dos bàndols, emocional i intel·lectualment irreconciliables. Ara mateix, l'Associació per la Defensa dels Valors de la Transició (ADVT) –nascuda per a preservar el llegat ideològic d'Adolfo Suárez– exigeix una revisió crítica del Projecte de Llei de Memòria Democràtica, que estigui «basada en el consenso por el bien de nuestra convivencia y el futuro de nuestra democracia». És a dir, els suaristes proposen una interpretació política de la història, no una lectura acurada dels fets. Com la l'any setanta-set, és clar. I això equival a riure's a la cara de molta gent. En realitat, aquesta Llei, objecte de controvèrsia a tort i a dret, arriba tard. Si més no, és la primera crítica que cal fer-hi des de l'òptica republicana.
Una altra seria la voluntat d'abastar excessius espais de greuge. Les víctimes de la poliomielitis dels anys cinquanta, no sé fins a quin punt ho són de la Dictadura. També ho seran els afectats de tuberculosi, de raquitisme...? En tot cas, allò que genera notícia, de la llei, és l'interès per reformular la història que ha suscitat entre cercles significatius de la dreta. Ves per on, correm el risc que la llei esmentada il·lumini un nou regeneracionisme, sorgit de la col·laboració de l'antic funcionariat franquista (l'ADVT) amb primeres espades rovellades del progressisme socialista dels anys 80. I compte! Si a aquesta conjunció s'hi afegeixen mitja dotzena d'intel·lectuals vehements, d'aquests que saben passar per caixa, ja tenim tots els elements per a construir el projecte d'una Espanya que en comptes de fer una passa endavant en fa dues enrere. Allò que sempre s'esdevé quan es pretén progressar.