Cada punt se'ns informa d'acords entre diversos països per evitar que Iran accedeixi a les armes nuclears. És una precaució del més alt interès: ningú no hauria de tenir armes nuclears. En el cas d'Iran i d'altres països, els acords se sustenten en el supòsit que el poder en aquests països pot caure qualsevol moment en mans d'un integrista enfollit –o simplement integrista o simplement enfollit. D'Occident estant, els podem veure així amb molta facilitat. Començant per les seves mudades i la intensitat en què viuen les coses de la religió, no tenim cap problema a pensar que, del grup de mandataris iranians (o iraquians, afganesos, etc.), pot sortir a qualsevol moment un khomeini disposat a omplir el mapa de sang. Per què ho hauríem de dubtar, si l'experiència certifica la veracitat d'aquesta i de pitjors suposicions? Sí, definitivament, és millor que iranians, iraquians, pakistanesos o afganesos no disposin d'arsenal nuclear, podrien fer desastres.
La veritat, però, és que el nombre de països amb governants que podrien igualment enviar el món i la vida en orris augmenta, si ho hem de jutjar per l'aparició de mandataris polítics amb les facultats mentals alterades. Boris Johnson en seria un exemple. Ancorat al poder malgrat tots els bons motius per anar-se'n a ca seva, seria un cas de follia política perillosa. Només gràcies als seus camarades ha deixat de ser un personatge perillós, amenaçant, capaç de qualsevol barrabassada. També se salva perquè vesteix més o menys com nosaltres, tot i els seus pentinats tan desbaratats.
Però, així, sincerament i sense que surti d'aquí: a qui us costaria confiar més l'arma nuclear, a Ebrahim Raisi o a Donald Trump? Vistes aquests dies les capacitats de maniobra –fins al cop d'estat, si hagués pogut arribar-hi- de l'anterior president dels EUA, podem preguntar-nos d'on poden venir els perills reals, perquè un cop d'estat que meni els EUA a una guerra civil donaria lloc a una barbàrie que arribaria fins al darrer racó del món. Un món que l'ha suportat sense gaires temors i que no ha volgut fer cas dels perills que aquest mandatari enfollit duia a la cartera. Potser, en lloc de reforçar l'OTAN, hauríem de cercar pactes perquè els EUA deixin de ser l'amenaça que han estat i que són.