L'any 1932, ara en fa noranta, les tensions socials posaren en perill una República de mesos. Aquell 14 d'Abril havia generat excessives esperances, l'economia no podia redreçar-se d'un dia per l'altre. Sobretot a les zones rurals. La confrontació entre els damnats de la terra i els terratinents era inevitable. El dia de cap d'any, a Castilblanco, quatre guàrdies civils varen ésser assassinats a garrotades per una multitud que demanava feina i el relleu del comandant de la caserna, a qui acusaven d'obeir els cacics. Què havia passat realment...? Segons l'informe oficial els guàrdies dispararen a l'aire per tal de dissoldre la concentració però, tot i que les armes apuntaven al cel, una de les bales va matar un dels manifestants. La resposta de la massa va ésser immediata i d'una violència impensada.
Lamentablement, la sang va atreure sang. Tres dies després, els guàrdies van abatre dos jornalers a Zalamea de la Serena, també a Badajoz. Independentment d'aquests dos fets, El Socialista publicava un requadre amb la relació de les víctimes mortals, produïdes per trets de la Guàrdia Civil durant la primera setmana de l'any. A Xeresa, a la Safor, dos morts; a Épila (Saragossa), altres dos; a Calzada de Calatrava (Ciudad Real), un; i a Arnedo (La Rioja), sis, tres dels quals eren dones, endemés d'un infant que començava a fer passes. Amb motiu dels fets de Castilblanco, el doctor Marañón publicava en El Sol un article inquietant, perquè atribuïa l'esclat de la violència, no sols a l'immobilisme caciquil de l'Espanya rural, sinó a una desertització cultural tan clamorosa que no es podia dissimular amb una emblanquinada.
Llegiu el que deia: «En el pueblecillo se instala una escuela y un telégrafo; se abre una carretera; pasa un automóvil de línea; las muchachas se cortan el pelo y se visten con los modelos de la ciudad. Pero queda, posada en el fondo, la barbarie radical. Un día cruzará sobre el charco una ráfaga de viento, y bastará para que se remueva el limo hediondo». S'explica: «Todos hemos visitado (…) muchos de esos pueblecitos de España. Un día, tal vez, hemos llegado cuando se está celebrando, por ejemplo, la capea. Y entonces hemos visto todo el vacío inmenso de auténtica civilización». I conclou: «Al que haya presenciado una de esas fiestas en cualquier lugar perdido de nuestras estepas y de nuestras serranías no les extrañará demasiado lo que acaba de ocurrir». Relaciona bous al carrer i els fets de Castilblanco, tot plegat un bullit ben d'aquí...! L'article va ésser publicat el cinc de gener. Aquestes zones rurals encara no s'havien beneficiat de la política d'escoles ni de la reforma agrària. Endemés, les millores de vida continuarien com un fet consubstancial al progrés.
Arribaren a aquests pobles el frigorífic, els utilitaris, el gin-tònic, els ordinadors, els mòbils, els McDonald's i això i allò. Tanmateix, ara com abans, quan s'aixeca vent remou el limo hediondo que denunciava Marañón. No ho dic per dir. En tinc prou d'observar l'actualitat. Dies enrere, a San Juan de Coria, prop de Càceres, quatre bous foren abatuts a trets –allò que en diríem un afusellament com cal– en ple carrer, enmig d'una cridòria festiva lamentable. I a Coripe, prop de Sevilla, que no havien afusellat públicament un ninot que representava Puigdemont...? Som, per tant, on érem fa un segle. Qualsevol dia pot aixecar-se el vent. Preocupa.