Fa uns dies va arribar l'estiu. No fa falta dir fins a quin punt és odiosa la calor. Els llençols s'aferren, la suor regalima, el turisme massiu ens col·lapsa i tothom es queixa. I es queixa amb raó.
Ens queixam de la calor, de la política, de la feina, del preu de la benzina, de la veïna del primer, de la mercantilització de les lluites socials, i tot, amb raó. Mai existiran solucions màgiques ni mesures que agradin a tothom. Existeix un món colpidor que ens rosega, i hi ha dies que l'únic reducte de pau que ens queda és ajuntar-mos amb qui estimem per renegar de com la vida adulta és fotuda.
Escrivia fa mesos que quina pena no lluitar més. Però ja no. A vegades, el sopor de la vida et consumeix i mira, una fa el que pot. I qui fa el que pot no està obligat a més. I menys amb aquesta calor de merda.