Amadou Hampaté Bà és reconegut pel seu compromís a favor de la memòria oral al continent africà. Se li atribueix la frase «quan mor una persona vella, una biblioteca crema». Aquesta imatge tan plàstica referida a la cultura africana encara és vàlid per una part considerable de la gent gran amb la qual hem tingut la fortuna de compartir l'existència. Quan hom viu el traspàs d'una persona estimada, major i pròxim, com és el cas del pare, no es pot deixar de pensar i de valorar tot allò que deixa, sobretot perquè una part de la memòria personal desapareix per a sempre i s'instal·la eternament en un espai que transcendeix la vida humana.
El pare que morí el passat 9 de juny ben bé es podria considerar com un representant de la memòria i de la cultura oral, de la saviesa popular d'antany, i fil etern de connexió amb un món que va perdent visibilitat i que, fins i tot, podem afirmar que es troba definitivament en procés de desaparició. S'acaba de cremar una biblioteca, guanyam un símbol, un llum d'oli que il·lumina els petits detalls, especialment moltes d'aquelles coses que passen totalment desapercebudes a la ciutadania inquieta, bulliciosa i àvida de novetats.
El pare vivia en una bombolla real, feta a mida d'un natural i d'un temps que només podien persistir en un espai i en un univers emocional fet per resistir. Una bombolla per a viure de manera natural, en contacte amb l'essència de l'existència, dialogant amb els elements més bàsics, perquè el pare havia anat a escola amb les formigues i aspirava només a produir seguint el costumari de les abelles. Era especialment curós i manyós amb les plantes i amb els arbres, i tenia una gran paciència en tot allò relacionat amb la cura del territori. Aplicava un model bàsic, rentava i higienitzava la terra amb l'arada, i amb les mans, alliberava les plantes de tots els elements invasius, corregia malformacions de soques i brancam, observava el paisatge de fora vila amb ulls d'amic.
S'entenia i dialogava amb aquella vida elemental pròpia del cicle natural i no acabava d'empatitzar amb els protagonistes ni els esquemes fets a mida industrial. Tot ho trobava exagerat i per això mateix hom tenia la sensació que es refugiava en el seu coval natural. Sabia llegir totes les plantes del seu entorn i del seu temps, i en aquest sentit era un home contemporani. L'agricultura era l'única temàtica que l'ocupava i l'entretenia, també en converses i lectures. En aquest sentit tingué la gran fortuna de poder fer de la pagesia el seu oci i transformar el lleure en acció i en treball que el mantenia físicament i mentalment sa i compromès.