L a setmana passada va fer setanta anys del Congrés Eucarístic de Barcelona, el primer després de l’impàs de la guerra mundial. L’anterior s’havia celebrat a Budapest, l’any trenta-vuit, amb els auguris més pessimistes planejant sobre Europa. El cinquanta-dos, en canvi, l’Europa democràtica havia sobreviscut al nazisme i la URSS no preocupava gaire. El problema era España. Franco era un dictador i tota la simbologia del nou règim s’havia construït a partir del model feixista. Són coneguts, però, els diversos i poderosos interessos mundials que coincidien a fer-ne, d’Espanya, una excepció. Era necessari, per tant, maquillar-la. Que calia considerar-la un baluard contra el comunisme...?
Funcionava com a eslògan, sobretot entre els grans trusts conservadors d’Anglaterra i Estats Units. En canvi, Einsenhower no s’hi va deixar veure fins al cinquanta-nou. Vull dir que la dictadura franquista, aleshores, necessitava de manera urgent fiabilitat internacional i el Vaticà no va dubtar a allargar-li les dues mans mitjançant el Congrés Eucarístic. Franco, a més de baluard contra el comunisme, seria també paladí del catolicisme. Fet i fet, el pare Bulart el seu confessor i director espiritual des de la tardor de 1936 no va dubtar a afirmar la pregona religiositat que guiava la conducta del dictador, un estadista que no s’oblidava de resar el rosari en família encara que fos «a altas horas de la noche, al terminar su laboriosa jornada de trabajo, a veces ya en la madrugada del día siguiente».
L’artífex del Congrés va ésser l’arquebisbe de la ciutat i procurador en Corts, monsenyor Modrego, i els pilars propagandístics, el cardenal Tedeschini i el poeta Paul Claudel. L’autoritat vaticana era un anticatalanista visceral, i Paul Claudel considerava Catalunya una terra maleïda, condemnada a purgar el pecat de la seva vocació republicana i esquerrana. Claudel era l’autor del poema Aux martyrs espagnols que va servir de pròleg a La persécution religieuse en Espagne, un llibre dissenyat per Joan Estelrich. El poema de Claudel és sòlid, potent. També injust. Però un poeta no és un historiador. En fi...! No va ésser casual l’elecció de Barcelona com a seu del Congrés. Arturo Llopis, un dels articulistes habituals de Destino, afirmava que havia estat escollida «por el sufrimiento de unos días aciagos, no por otra cosa». L’himne de Pemán, amb aquell primer vers, «de rodillas, Señor, ante el Sagrario», clamava per la penitència col·lectiva d’un poble humiliat, criminalitzat.
El Congrés va suposar allò de matar dos ocells amb una pedra. La Dictadura aconseguia l’aval de Pius XII i Catalunya arrossegava els seus pecats. Tot estava estudiat. El Congrés va suposar l’apoteosi de la hipocresia, de la venjança, de la crueltat. Franco va entrar a Barcelona per la plaça de la Porta de la Pau (Mare de Déu!) i Tedeschini va proclamar Espanya paradís del catolicisme. Si a Tedeschini, Spellman, Modrego i tants d’altres purpurats, se’ls hagués acudit visitar el Camp de la Bota i gratar la terra amb la punta d’una sabata, haurien vist aflorar la sang fresca dels cinc anarquistes afusellats feia dos mesos, un dels quals era mallorquí, el Yayo. En referència al Congrés, Josep Pla escriuria que Barcelona havia recuperar la joia de viure. Gran, grandíssim periodista aquest Pla...!