Regiro premsa antiga i em cau a les mans un exemplar de Crónica, un dels setmanaris d'espectacles més llegits en el Madrid republicà. A primera plana apareix, amb pinta espanyola i mantellina de randa, una mallorquina, Tina Bosch. El motiu...? Havia estat elegida Miss Balears i era candidata a Miss Espanya. A les pàgines interiors hi ha les fotografies de les seves contrincants, totes amb una mirada un xic agressiva, amb els cabells negríssims, el cutis de porcellana. Quelcom inversemblant: donen el perfil de les dones de Romero de Torres i de Picasso alhora. El fet que Tina Bosch ocupés la portada en exclusiva degué generar una viva impressió arreu de Mallorca, perquè si tenim en compte el tiratge de la revista, entorn dels dos-cents mil exemplars, calia considerar-la una seriosa aspirant al títol. Imagino aquells dies de joia de Tina. Què degué oferir-li el temps futur, el pas dels dies...?
Havia embarcat cap a Barcelona dia quinze de maig de l'any trenta-quatre. D'allà continuaria en tren a Madrid, on desfilaria amb pinta i rebosillo davant d'un públic nombrós i apassionat. Seria en el Círculo de Bellas Artes, a finals de mes. Però, tot i els pronòstics que l'assenyalaven com a guanyadora, va passar inadvertida al jurat. Les dues mil pessetes del premi varen ésser per a una sevillana, María Eugenia de nom, que amb el títol de Miss Provincia havia estat presentada a concurs per les anomenades dones de províncies residents a Madrid. L'escàndol va ésser majúscul perquè el públic considerava que la més guapa era la representant de Múrcia, i l'Himne de Riego, que tancava l'acte, va ésser més xiulat que la Marxa Reial en una final Atlètic-Barça. Diguem-ho una vegada més: la crispació política era tan gran que aflorava en qualsevol moment i circumstància.
Per afegitó, aquells dies se celebrava a Cadis el judici pels fets de Casas Viejas, en els quals moriren tres guàrdies civils i una vintena llarga de jornalers, molts d'ells afusellats. Sender en va escriure un llibre de tot plegat, Viaje a la aldea del crimen. El títol resumeix el que en pensava la gent, d'allò que els sectors socials més carques en deien un càstig exemplar. A preguntes del fiscal, el capità Rojas no tenia empatx d'afirmar que un alt càrrec del Govern li havia fet saber que no volia que fes ni ferits ni presoners. Morts: cadàvers. Únicament això. Era cert...? Qui sap. Si per cas ho ignoràvem (santa innocència!), darrerament hem tingut ocasió de saber com funcionen les clavegueres de l'Estat. D'aquell embull judicial, en va sortir Manuel Rojas amb una condemna de vint-i-un anys de presidi, però sols en va complir dos. En esclatar la guerra residia a Granada, s'afiliaria a Falange i seria un dels militars que feren mans i mànigues per enxampar Lorca. En fi...! És cert que no hi ha res en comú entre els crims de Casas Viejas i una nit de festa banal en els salons senyorívols del Círculo; tanmateix tot plegat fa part d'aquell Madrid prebèl·lic que descriu amb mordacitat el millor Cela a San Camilo 1936. Però tornem a Tina Bosch, a la fotografia de Crónica. Què se'n va fer d'aquella miss...? Recerco històries en la seva mirada que és fosca nit. Les fotografies amb figura humana són un punt i seguit, una confluència de camins oberts a la imaginació. Irremeiablement, tots (els camins, s'entén) ens aboquen a la mort.