Hi ha destruccions que arrasen totalment, que fan desaparèixer tot vestigi del que hi havia. Però n’hi ha d’altres que deixen en peu un camp sembrat de runes. Xuan Bello, en el llibre Incerta història de la veritat, parla de «la construcció de la ruïna», un concepte molt fèrtil i que descriu bona part de l’acció humana.
La naturalesa és un continu formar-se i deformar-se. Dins aquest moviment natural es donen el deteriorament i la degradació. Però hi ha moltes d’altres formacions-deformacions que responen a la intencionalitat transformadora de l’home, del constructor, d’aquest que centra la seva voluntat i intel·ligència en alterar l’estat i el curs naturals. Amb aquesta intervenció el món s’omple de construccions, moltes d’elles amb una grandesa i bellesa dignes de déus.
Però l’home, en el seu afany transformador, també construeix la ruïna, i ho fa amb la mateixa creativitat i gosadia que posa en edificar catedrals i monuments: amb dedicació i talent. En aquest sentit, la ruïna no és una catàstrofe sobrevinguda o un deteriorament natural, és l’obra mestra d’una intel·ligència posada en pràctica amb voluntat demolidora. Les ciutats destruïdes per la guerra o el medi ambient fet malbé a consciència són exemples d’aquest afany constructor, de la construcció de la ruïna.