Quan a un poble, ignar i humil en la seva pobresa inveterada, les classes dominants li han inflat els deliris de grandesa fins a fer-li creure que ‘Ell' posseïa un imperi tan vast que el sol mai no es ponia damunt les seves terres, fàcilment s'embriaga amb glòries vanes. Quan un poble ha viscut embolcallat dins una boira mescla d'orgull i malenconia, perquè fa segles que no pot celebrar cap victòria contra l'enemic exterior, no és estrany que centri en un presumpte enemic interior la causa de les seves misèries i desgràcies. Tot per no voler o no poder veure la realitat de qui de ver l'explota: dèspotes, usurers, tirans, señoritos, jerarques que simulen llurs virtuts.
«Cal assenyalar un culpable a tots els desesperats; així s'imaginaran que, amb l'eliminació dels responsables de la seva misèria, l'univers tornarà a ser un paradís. (...) Per tornar l'esperança als nostres germans, els assenyalem culpables amb el dit. I ells hi creuen, perquè tenen tanta necessitat d'esperança com de pa». Amb aquestes paraules d'El llibre negre Orhan Pamuk fa pensar en la fàbrica de prejudicis (i d'odi, al capdavall) que funciona a Turquia com a l'Espanya profunda. Agustí Calvet, Gaziel, ho va esbrinar en el seu viatge literari Castella endins. El premi Nobel turc pensa en l'espera d'un Redemptor, més o manco alcorànic, del seu poble. Aquí pensam en l'¡A por ellos! i en sacralitzacions antidemocràtiques com el fet de situar unitats pàtries elaborades a base d'anys d'adoctrinaments, no exemptes de repressió i violència. La nació espanyola, tan indivisible i indissoluble que es vol, en la història recent ha perdut els territoris d'ultramar i les ‘províncies' africanes; açò sí, amb un reguer de mort i de barbàrie civilitzadora. La darrera, fins i tot abandonada al sàtrapa marroquí.
El personatge de la novel·la de Pamuk s'adreça al lector en to pessimista: «...Per tant, ja ho veus que es tracta d'una lluita que s'ha de dur a terme, no pas amb soldats heroics, sinó envoltant-se de policies, de delators, de botxins, de torturadors». Vet aquí Pegasus. Un sentiment de justícia, basat en el diàleg entre iguals, és impossible quan la raó que val és la del qui té la clau del cadenat. Empatia és la capacitat racional de comprendre l'altre; simpatia, la capacitat de ser afectats per allò que afecta un altre. Doncs, ni empàtics ni simpàtics. Provincians i sotmesos, sí; lliures i germans, mai no ens deixaran ser.