Des d'un cert punt de vista, no deixa de ser admirable la resignació de la gent davant del que és una continuada sostracció d'informació sobre els actes de governants o de jerarques del poder econòmic que afecten greument les nostres vides. Tot contravenint moltes vegades les promeses que ens han arrencat la confiança en la seva tasca política o econòmica, les seves determinacions violenten després la majoria de persones en cos i ànima. Fer-ne una llista ordenada de major a menor embalum (o viceversa), segurament ens menaria a reservar un lloc distingit a don Joan Carles I de Borbó, rei emèrit del qual tenim dret a unes explicacions que, comptades en euros, farien una muntanya; i que, si es tracta d'avaluar-ne la moralitat, sobrepassen la nostra capacitat d'absorció de vergonyes alienes. I, no obstant, a fi de comptes no aixecam la nostra veu més enllà dels decibels que marquen la correcció política. El cas d'aquest personatge ens proposa el més alt exemple de la cobdícia com a valor suprem del gruix de la gent. Si ho fa el rei, què ens hauria d'aturar a nosaltres, quins límits hauríem d'imposar-nos per a una saludable convivència?
Un altre cas prou il·lustratiu de la resignació al nostre desterrament en el figurat país de Bàbia (que no en el real, Babia) és aquesta brutor de Pedro Sánchez amb el poble sahrauí. El president espanyol carrega a l'esquena dels seus conciutadans una qüestió política i moral de la qual la majoria som perfectament innocents. S'ha de ser insuportablement vanitós per creure que pots escatimar a tot el cens una decisió que vulnera la voluntat reiteradament manifestada dels pobles afectats. Després el veus a Ucraïna simulant ser un gran líder occidental, i, és clar, et preguntes per què els ucraïnesos se n'haurien de fiar. O els propis marroquins. En tos cas, molesta que se't pugui tenir per ciutadà d'un país que abandona a les feres els habitants de les seves antigues colònies.
Als pobles sempre se'ls ha negat informació i veritat sobre els fets que han obert camí. De manera que, en temps d'anèmia democràtica, no hauríem d'esperar canvis substancials. Com a molt, que d'entre la massa amorfa de resignats, sorgeixin grups que comencin a destriar allò que és just d'allò que és legal.