Si algú no ho sabia, ara ja ho sap. Espanya és un Estat de Dret Tort. Un Estat corrupte en tots els seus vessants: polítics, jurídics, culturals, socials, esportius, lingüístics, econòmics, laborals i humans. Sobretot, humans. Espanya no és, ni ho ha estat mai, un Estat de Dret Humà. Ni ho ha estat ni ho és ara mateix. Com més va, més tort és. El cas gravíssim d'espionatge a polítics, diputats, agents socials, Consellers i Presidents de la Generalitat de Catalunya era allò que faltava per fer vessar el got. Espanya no només fa olor de podridura, sinó de veronal caducat. Espanya és un regne dictatorial dirigit per gent sense escrúpols ni cor ni entranyes. Em poso a plorar i no s'acaben les llàgrimes. Jo, que en algunes èpoques de la meva vida, he cregut estimar Espanya, i ara veig que ella no m'ha estimat mai!
Què cal fer en un cas tan monstruós i catastròfic com aquest? Què cal que faci jo? Perquè, en última instància, és un, a títol personal, qui ha de tirar endavant. Espanya no em deixa decidir el meu futur, no em permet parlar la meva llengua, no em reconeix la meva tasca quotidiana, no vol que sigui independent ni feliç ni que porti flocs ni castanyetes que no tinguin el seus colors i el seu so. És d'esperar que més aviat que a poc a poc ens lliurem de les seves vergonyes antidemocràtiques i repressives i comencem de debò a caminar pel nostre compte. Basta de befes i d'injustícies sobre la nostra esquena. Basta d'hipocresies i de mentides. Basta de fingiments i falsedats. Basta de suportar tants vituperis i blasfèmies.
Aquests dies de Pasqua i d'Alegria, personalment la viuré en aquesta actitud. Fa molta estona que vaig ser redimit. Així que ni Europa ni l'Església Catòlica ni cap institució humana no té cap voluntat de tornar-ho a fer. Només l'Esperit del Senyor, que porto a dins mi, té capacitat per aconseguir-ho. Estic content de saber-ho.