Els francesos han decidit establir un front republicà per frenar la ultradreta de Marine Le Pen. I fins i tot la dreta tradicional, la de Valérie Pécresse, s'hi ha apuntat. A Espanya, en canvi, els populars s'abracen amb Vox. Bé, parlem clar: l'abraçada, no per cridanera, deixa de tenir sentit. Fet i fet, escenifica el retorn a casa del fill pròdig. La dreta espanyola de la Transició va sorgir d'AP, de Los siete magníficos, de tota aquella gent que representava la flor i nata del franquisme. Vox en fa part d'aquests orígens. De l'Espanya de la Transició cap endavant, no hi ha dreta, sinó franquisme. I esquerra? N'hi ha d'esquerra...? Més aviat en pren el nom una mena de centre patriòtic, representat pel PSOE, amb vetes populistes amb les quals s'identifiquen Unidas Podemos i alguns moviments socials trencadors.
El PSOE és monàrquic, únicament per donar estabilitat democràtica, us diran; i els d'Unidas són republicans perquè genèticament no poden ésser altra cosa. ERC també s'hi apunta, al republicanisme, i no dubta a fer seu Macià, obviant que Aragonès s'assembla tant a Macià com un ou a una castanya. Quan l'any 1926 Macià va ésser detingut a França pel fet de pretendre apoderar-se militarment d'Olot i proclamar, des d'allí, la República Catalana, va declarar al jutge que no sols no se'n penedia, sinó que tornaria a fer-ho. No sé com hauria reaccionat un Macià d'ara mateix, si un tal Iceta hagués gosat dir-li que de la reunió de la taula de diàleg tururut; però probablement no hauria acotat el cap com ha fet Aragonès. Aquest, Aragonès, fa d'Escalas Chamení. Això sí: sense renunciar a un petitíssim punt de rebel·lia, atès que, la rebel·lia, vesteix més que una corbata de seda. Però, insisteixo, amb moderació, procurant no trencar plats ni olles, a diferència d'aquell que resideix a Waterloo i que, als habituals de banda i banda de la barcelonina plaça de sant Jaume, els fa més nosa que un crim a la consciència. L'ICIP constata que els catalans del Principat no cauen simpàtics als espanyols. Oh...! I ara...? La cosa no ens hauria de preocupar gaire, al capdavall per caure en gràcia ja tenim Charlie Rivel. Però la culpa d'aquest rebuig la trobarem en l'1-O i en un Puigdemont que, en el súmmum de la impertinència, reclama per a Catalunya un dret que tota la progressia únicament reconeix al Sàhara. El 14 d'abril passat, Pere Aragonès, en comptes d'evocar una Catalunya independent, va reivindicar-ne una de republicana en el marc d'una confederació ibèrica.
La jugada va ésser magistral: s'espolsava l'ombra de Puigdemont –tan cridanera com la d'Abel a Caín–, remarcava el seu perfil més insurrecte, atès que fer morros al Rei ja no commou ni a la Moreneta, i convidava el PSC i En Comú Podem a fer olla comuna. Tanmateix, fórem molts els que sentírem com se'ns gelava la sang. L'esperit republicà no és això. És un ideal, una aposta per la justícia i la dignitat. Un canvi, en definitiva. I és públic i notori que l'establishment no està disposat a canviar de cara ni en temps de fresses. De manera que, ara per ara, un nou 14 d'abril suposaria (Déu meu!) que Sánchez i Feijóo, en comptes d'ésser president i cap de l'oposició del Regne d'Espanya, passarien a ésser-ho de la República Espanyola. Res més. El llop muda les dents, no els pensaments. Així que digueu-me: quins cistells faríem amb aquests vímets...?